Els gestos diuen molt de les persones. I no parlo dels gestos físics. Jo en faig molts amb les mans quan parlo, massa i tot, em diuen sovint -més d’un cop movent les mans mentre parlo he enviat les meves ulleres a tres metres de mi- , però no vull parlar d’aquests gestos. Dels què vull parlar són els gestos simbòlics, en especial els dels polítics. En els últims dies n’hem vist uns quants a tots els nivells.
El primer de Pedro Sánchez va ser prometre el càrrec -no va jurar- de president del govern espanyol sense cap bíblia ni crucifix. Un gest d’aconfessionalitat clara, però que caldrà veure si es tradueix també amb una aconfessionalitat real en el dia a dia del govern, o seguirà afavorint la confessió catòlica i l’Església com sempre. Cal recordar que la Constitució diu que l’Estat espanyol és un estat aconfessional, però a la pràctica se sap que no és així. Jurar el càrrec sense la Bíblia si després no canvies res de la relació de l’Estat amb l’Església és un gest polític. A les poques setmanes d’això, el nou govern italià es va negar a rebre un vaixell de Metges sense Fronteres -l’Aquarius- carregat de migrants i Pedro Sánchez va fer un pas endavant i va oferir el port de València per acollir la nau. La reacció nacional i internacional va ser immediata. Lloances a tort i a dret cap al nou president espanyol per la seva solidaritat, sobretot comparada amb la nul·la empatia demostrada amb el problema dels refugiats del govern popular. D’acord. És millor que faci que no pas que no faci, però si aquesta mesura es queda amb això i prou, aprofitant l’onada d’indignació contra el govern xenòfob d’Itàlia que va convertir l’Aquarius en una símbol, però després no fa res més per acollir més refugiats ni a donar asil a les persones que fugen de les guerres i la fam als seus països, tot quedarà en un gest populista i poca cosa més. Amb 85 diputats i les mans lligades a un pressupost pactat entre els partits de dretes del Congrés, el PSOE de Sánchez no té més remei que marcar perfil propi amb gestos amb poca transcendència i profunditat.
Però de gestos sense massa substància al darrera cap polític està lliure de pecat. Els dies d’indecisió del president de la Generalitat, Quim Torra, sobre si havia d’anar o no a la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona com a protesta per la presència del rei Felip VI, i al final acabar-hi anant també és un gest polític de cara a la galeria. Aquests Jocs se celebraran a Tarragona, a Catalunya. Algú es va creure de debò que el president de Catalunya no aniria a un esdeveniment d’aquesta importància celebrat dins els seus territori? Jo no. Però Torra havia de fer un gest polític amb bona part del seu electoral i havia de fer veure que està molt enfadat amb el rei pel seu discurs del dia 3 d’octubre. No nego que ho estigui, d’enfadat amb el monarca, però Torra havia de fer creure que l’enuig era tan gran com per plantejar-se seriosament no voler asseure’s al seu costat a la inauguració dels Jocs. El govern català diu que vol aplicar la república proclamada i suspesa immediatament, però sap que a curt termini està lligada de mans i peus. Com escenificar davant els dos milions de votants de l’1-O que et rebel·les contra aquesta situació? Amb gestos.
Els gestos són imprescindibles en política. I la política municipal tampoc se n’escapa.
