[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
El conflicte entre Catalunya i Espanya ho és més clarament entre Catalunya i Madrid. En democràcia, i a la contra del sistema autonòmic, s’ha format un gran contrapès, no previst a la Constitució: el gran Madrid. El relat fort de Madrid ha estat l’Espanya radial; abans feta de velles carreteres, ara d’autovies ràpides, radials i gratuïtes, multiplicat per l’alta velocitat de l’AVE. I mentrestant, Catalunya no ha gaudit de cap referent territorial potent des de l’autopista del Mediterrani, i Barcelona només s’ha tractat com a capital de forma ocasional, com a les Olimpíades, mentre Madrid construïa la seva macroregió, segregant-se de La Manxa, la seva regió natural. Aquest és un desequilibri que, un cop fet, no es qüestiona: un imaginari molt potent de capital central, davant la manca del nostre propi imaginari de país.
Catalunya ha de construir un petit país i Madrid només una megaciutat, i a sobre dopada amb l’ajut de l’Estat. Madrid ha enllaçat amb Toledo i Guadalajara, però ha buidat ambdues Castelles. L’Espanya perifèrica ha resistit en reductes, com els bascos o gallecs, però ha empobrit el País Valencià i ha entrat en conflicte obert amb Catalunya. I tot plegat no és un afer d’infraestructures, sinó de gran política.
El conflicte català és avui el vèrtex d’un conflicte més gran, en el qual la dreta simplement vol un Madrid més poderós, mentre que l’esquerra potser pot tenir una visió més àmplia. El desenllaç pot ser o bé de la submissió (com de València) o potser la renúncia i l’autoengany complets, però cap sortida sembla fàcil. Espanya podria retenir Catalunya si admetés un relat sòlid que reequilibrés una relació deteriorada, almenys, durant 25 anys dels 40 de democràcia. Per una mínima seducció caldria reequilibrar la balança respecte a la competència territorial dopada i això no és simplement matèria de finançament ordinari, sinó d’inversions acumulades. És molt complicat de redreçar i virar un transatlàntic com ho és aquest Estat. La dura realitat ens diu que podem continuar una dècada més de conflicte sense sortida mentre Madrid voli i Catalunya segueixi coixa.
Dels catalans depèn, però, eixamplar el nostre horitzó i posar de manifest que la nostra pobresa territorial no és ni natural, ni equitativa, ni igualitària, ni insolidària, sinó fortament injusta i empobridora. Volem i podem ser l’Holanda del sud, ens devem aquesta exigència pròpia. No solament ens ho mereixem, sinó que és un deute que oblidem, sotmetent-nos al realisme d’una relació injusta. Molt abans d’acotar el cap, vam perdre, però, la dignitat de la imaginació i de l’autoestima. La inflamació no és el mal, sinó el símptoma. Tot i que molts creuen, tant a Madrid com a Catalunya, que eliminar la inflamació equival a resoldre el fons del problema, això no és així. Pot ser un pas previ, però seria un engany, un gol o autogol, tant hi fa.
El problema és la descapitalització de Catalunya, no de la ciutat capital, sinó del país sencer. Fer ara la cort a Barcelona com a segona capital és més engany, una engruna enverinada a favor d’una Catalunya dual.
