[Per Alícia Bosch, presidenta del CIESC]
Acaba l’agost i a poc a poc l’activitat econòmica, especialment la industrial, de nou està tornant a la normalitat (no entraré a valorar definicions semàntiques) després d’un parèntesi de vacances que, certament, ha estat per a molts un parèntesi ben diferent.
Un any en què molta gent no haurà pogut gaudir de vacances pròpiament, un any en què els efectes que s’arrosseguen de la pandèmia són prou evidents, i en què la incertesa dels propers mesos, sigui en l’àmbit de salut o d’activitat econòmica, ens obligaran a seguir ajustant l’activitat i a interioritzar (si no ho hem fet ja) conductes, maneres de socialitzar i d’interactuar, maneres de compartir espais públics i privats, d’acceptar noves responsabilitats… Tot sense perdre la capacitat de seguir aprenent els uns dels altres.
Les empreses haurem de seguir prenent decisions –com sempre hem fet–, haurem de seguir treballant per fer les coses millor
–com és la nostra obligació–, i haurem de seguir aportant valor en tants àmbits com sigui possible. Res nou en el nostre ADN, però certament en un entorn diferent, com la resta d’àmbits de la nostra societat.
Però hi ha una tossuda realitat que tenim aquí, dia a dia i sobre la taula: una pandèmia en l’àmbit mundial que no ha marxat, i amb qui els experts preveuen conviurem una mica més. Malauradament, segueix havent-hi contagi i transmissió, però després d’aquests mesos d’aprenentatge forçós tots hem après quines són les mesures bàsiques per limitar i contribuir a la no transmissió, especialment la col·lectiva.
Però n’hem après o no? No pretenc entrar en cap discussió, ni qüestionar cap de les mesures preventives aplicades fins avui, res més lluny de la realitat. Tampoc vull entrar a valorar si les mesures preses pels nostres governants han estat encertades o no, això donaria material per a alguns articles i comentaris més. Només vull fer una queixa constructiva, però no per això menys contundent. Recentment he tingut ocasió de llegir un article en què un representant sindical ja alertava que amb la tornada “a la feina” augmentaria el risc de contagis i rebrots del virus. Però, per què l’empresa ha de tenir més risc de contagis que els espais de lleure dels quals hem gaudit aquests dies?
Els entorns laborals els formem persones amb valors, principis, drets i deures, i aquestes persones, dins l’exercici de la seva llibertat, han gaudit de les seves vacances amb activitats de lleure i d’oci. Tots sabem les mesures que hem de tenir en compte i tots hem pogut veure en molts casos el mal ús d’aquesta llibertat individual envers el bé de la col·lectivitat. Per tant, siguem molt respectuosos tots a exigir i exigir-nos la màxima responsabilitat a respectar les mesures preventives davant d’aquesta pandèmia.
I recupero la meva intenció de ser contundent. Seria molt i molt constructiu que les organitzacions sindicals parlessin amb igual exigència de la necessitat d’aquesta responsabilitat individual, no només posant la càrrega de culpabilitat en l’empresa.
Ara per ara, els entorns a les empreses són infinitament més segurs que molts dels entorns que hem pogut veure en imatges de lleure d’aquestes setmanes. Les mesures preventives, les EPIs més que normalitzades en el seu ús, tots els mitjans de què disposem ja fa temps, han propiciat aquest entorn. Per tant, siguem molt curosos a l’hora de jutjar per se i donar per fet que l’empresa és un entorn hostil i favorable a la transmissió del virus.
I parlo per experiència pròpia quan demano aquesta exigència per igual. Tan responsable és l’empresa, que ha de posar tots els mitjans preventius possibles i l’aplicació de les mesures adequades per evitar el contagi i transmissió del virus, com les persones que formen part d’aquests microcosmos que són les pimes. Especialment quan, després dels comportaments poc responsables que hem vist a les imatges de les vacances, retornem a la feina i podem implicar fins i tot la parada tècnica o el tancament de pimes i micropimes per aplicació dels protocols d’aïllament, sense oblidar la cadena de contagi entre les persones que compartim aquest espai de feina, i que transcendeix al nostre espai personal i familiar.
Les empreses no tenen cap interès a ser un espai no segur per a la salut de les persones. Les empreses som persones i el millor actiu que tenim per poder generar activitat, llocs de treball, i riquesa.
Tornem a la feina, reiniciem tant com puguem l’activitat –que bona falta ens fa!– però amb responsabilitat compartida. I, senyor Camil Ros, sumem per multiplicar, i això vol dir que cal construir, no dividir.
Ara més que mai, la responsabilitat individual té transcendència col·lectiva.
