Història

Fills de Miquel Sala, 140 anys d’indústria metal·lúrgica a Sabadell

A Sabadell, no gaires empreses familiars han arribat a la tercera generació. Fills de Miquel Sala, fundada el 1882, ja va per la cinquena

Poques empreses industrials arriben a ser centenàries. Poquíssimes. Actualment, hi ha dades fiables que mostren que el 16,3% d’empreses actives tenen més de 20 anys i que el 20,8% tenen menys de dos anys. La vida mitjana de les societats mercantils catalanes està aproximadament entre dotze i quinze anys i cada cop moren més aviat. Antigament, les societats industrials, tot i no arribar a ser centenàries, gaudien d’una vida més llarga.

Pel que fa a l’empresa familiar sabadellenca, hi havia una sentència popular segons la qual l’avi la creava, el fill la feia créixer i el net l’ensorrava. Possiblement, aquest fenomen s’havia repetit a algunes empreses de Sabadell i això va fer aparèixer aquesta mena de llegenda urbana. Però, amb excepcions o sense, poques empreses van arribar a la tercera generació.

Fills de Miquel Sala és una empresa fundada l’any 1882 que encara està activa –i en ple rendiment– després de cent quaranta anys de funcionament continuat. Es tracta d’un taller de manyans que la seva activitat metal·lúrgica està repartida en tres segles i, detall molt important, ha estat sempre regida i administrada per la mateixa família. Tot un rècord.

Nascuda, abans de l’aparició de l’electricitat, com una serralleria artesanal, es va anar adaptant a les necessitats i exigències dels temps i, gràcies a l’empenta dels successius gerents, i a certa flexibilitat en els processos de fabricació, ha anat intervenint en una gran diversitat d’especialitats del ram del metall, com per exemple serralleria, construccions mecàniques, maquinària per a preparació tèxtil, motors elèctrics i motors de gas, maquinària per a aparells i acabats tèxtils, premses excèntriques, maquinària per a la fusta, compressors d’aire, maquinària per fabricar cartró, i mecànica en general.

Avui dia, amb la cinquena generació al capdavant, disposa, com no podria ser de cap altra manera, de moderns centres de mecanitzat i de la maquinària, adient i apte, per fer front als reptes de la tecnologia actual. Renovar-se o morir.

Tots els tallers mecànics creats a Sabadell i, segurament, a altres indrets, el segle XIX, van començar com a serralleries. Els manyans es van convertir en serrallers.

El significat de la paraula manyà du als panys de les portes. Segons els diccionaris, manyà és aquell que fabrica, adoba, repara o ajusta tota mena de panys i claus per a les portes. Segurament, perquè per fer aquestes operacions es necessita tenir manya, és a dir, habilitat, mestria.

Possiblement, un dels primers mecanismes de la història –en temps de pau, no pas de guerra, per fer la guerra s’han ideat mecanismes molt sofisticats– va ser el pany de les portes. Un gran avenç per a la civilització va representar el fet de poder marxar de casa deixant la porta ben tancada per fora. Amb tranquil·litat absoluta, ja que només es podia obrir amb la corresponent clau, que es duia ben guardada al sarró.

Aquells manyans, que d’inici només fabricaven panys i claus, en el transcurs dels temps també van passar a construir petita maquinària agrícola, premses per a oli, premses per vi, fusos per filar, estris per teixir, etc.

Quan gràcies a l’anomenada revolució industrial van aparèixer les primeres màquines, els manyans tenien la preparació i el coneixement suficient per abocar-s’hi de ple.

És el cas de Miquel Sala Cortada, nascut a Olot l’any 1855, fill del sastre olotí Jaume Sala i de Margarida Cortada. Traslladat al Vallès Occidental, va treballar a Tallers Abelló de Terrassa, on va aprendre l’ofici de manyà. La seva afició a la mecànica, a les matemàtiques i al dibuix el van convertir en un tècnic expert en maquinària tèxtil. L’any 1882 es va establir al carrer Illa de Sabadell com a manyà serraller, però amb la il·lusió i el desig de construir maquinària. El negoci creixia. L’any 1888 va adoptar la força de cavalleries per moure el taller, és a dir, una sínia tibada per ases que feia moure l’embarrat. Els tallers modestos utilitzaven aquest sistema, mentre que els grans ho feien amb màquines de vapor.

Es va especialitzar en la fabricació de maquinària per a la preparació de teixits de llana i d’estam i en la fabricació de motors de gas. Amb l’aparició de l’electricitat, també es va veure amb cor de fabricar motors elèctrics. El negoci anava bé, el local del carrer Illa es va fer petit, i per aquest motiu va comprar un terreny al capdavall del carrer de Blasco de Garay, que també donava al carrer de Marquès de Comillas, on va construir la nau i el seu habitatge. Era l’any 1901 i les coses li anaven bé, segurament, molt bé. Però no sempre havia estat així. Anteriorment, havia tingut algun fracàs.

Miquel Sala Cortada era un emprenedor que ja havia intentat sort en el món del tèxtil. L’any 1881 va crear Sala Cortada y Cia, per a teixits de cotó, però que no va anar bé. Al cap d’un any, va haver de tancar-la. Aquella efímera empresa del tèxtil va estar ubicada a la carretera de Barcelona.

Que el negoci li anava bé ho demostra el fet que el mes de juliol de l’any 1914 va comprar un cotxe. Un flamant i elegant vehicle marca Gregoire de 13/18 HP. Una mostra del triomf de la burgesia local d’aleshores.

L’empresa va adoptar el nom de Successor de Miquel Sala i Fills arran de la mort del fundador. El senyor Miquel Sala Cortada va morir el mes d’agost del 1921, a l’edat de seixanta-sis anys. Els seus fills Jaume, Joan i Miquel van continuar la seva tasca.

Les participacions en diferents exposicions i fires es comptaven per èxits. Les seves màquines eren premiades i molt valorades. A l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, van guanyar la medalla d’Or.

Però no tot eren flors i violes. Als sacrificis necessaris per dur endavant l’empresa s’hi van afegir fracassos i desgràcies. La fabricació de motors de gas no va anar com estava esperat. A més, el dia 9 de juny del 1933, fent proves a casa d’un client, amb un motor d’olis pesats, es va originar una potent explosió, seguida d’un incendi. El gerent de l’empresa, el senyor Joan Sala Viñals, fill del fundador, va quedar afectat amb greus cremades juntament amb altres persones presents.

Durant la Guerra Civil no van ser mobilitzats, ni militaritzats, però a les acaballes del conflicte, finals del 1938 i inicis del 1939, van mecanitzar projectils per obús del calibre de quatre polsades i mitja, amb càrrec a la subsecretaria d’Armament, Secció d’Obusos. La desfeta de l’exèrcit republicà va fer que no fossin ateses les corresponents factures, deixant un deute de 10.708,75 pessetes.

Després de la guerra, i ja amb el nom de Fills de Miquel Sala, que havien adoptat des de l’any 1930, el creixement va ser gradual. Durant desenes d’anys, la diversitat i flexibilitat de què havien fet gala des de sempre permetia treballar a diferents rams; la feina estava assegurada. La tercera generació va estar formada pels germans Miquel i Joaquim Sala Carreras.

Precisament, aquestes condicions, juntament amb una bona administració, van possibilitar la superació, amb èxit, de les greus crisis del metall dels anys setanta, noranta i dos mil. Actualment, el senyor Miquel Sala Prat i el seu fill, Xavier Sala Costajussà, tenen la responsabilitat de tirar endavant aquesta empresa més que centenària.

Comentaris
To Top