[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Podem afirmar amb rotunditat que, ara com ara, la Generalitat no té cap competència per fer un tros de la B-40 (o Quart Cinturó), ni per delegació o encàrrec. Caldria un tram llarg amb un estudi informatiu previ i no un de curt com ara es parla. A més, no hi ha cap indici d’aquest traspàs de competència, que seria previ i absolutament necessari. Potser al País Basc es faria una tal transferència, però a Catalunya no es farà.
El govern de la Generalitat, amb l’acord signat amb el PSC en el pacte de pressupostos i amb l’aquiescència del ministeri, podria, com a justificació, fer uns accessos a una futura B-40, o unes rondes urbanes, o metropolitanes, que sí que serien plenament de la seva competència.
Aquesta possibilitat coincidiria amb l’obra que entre Terrassa, Sabadell i Castellar, fa pocs mesos, en temps de Ricard Font, secretari al Departament de Territori (conseller Puigneró), es preveia com a carretera catalana. Una via que pot agradar o no, però que no és una B-40. Fins i tot podria dubtar-se de si seria jurídicament vàlid situar-la a l’espai reservat per a la B-40 en el planejament territorial. És a dir, una obra catalana hauria de separar-se de les reserves d’espai destinades a una obra de plena competència estatal, com és prevista als plans vigents del mateix ministeri, i també al Pla Territorial de la regió de Barcelona, per part de la Generalitat.
La B-40 com a conjunt, de Terrassa a Cardedeu, està de moment molt morta. Però hem de ser conscients que contribuiria positivament a aquest enterrament el fet de resoldre adequadament la relació entre Terrassa i Sabadell, avui amb un cul-de-sac (ronda Nord de Terrassa o final de la B-40), una via sense continuïtat, però en un context de connexions dèbils entre ambdues ciutats. Així doncs, anomenar B-40 qualsevol via que pugui fer la Generalitat en aquest espai és una exageració, tot i que es pot entendre la malfiança de la Campanya Contra el Quart Cinturó per tota la història que hem acumulat en tres dècades.
Amb la situació actual, legal i de fet, ERC tindria marge per dissenyar una obra endreçada, molt en la línia del que ja preveia el govern que es va trencar. I recordem que un dels motius al·ludits de deslleialtat dins el govern fou l’anunciada signatura d’un convenci amb el Ministeri per part del Departament de Territori, conveni que ara haurà de signar ERC. Però, en suma, ERC té un marge de maniobra i el que podrà fer no serà mai una B-40 o Quart Cinturó, perquè no en té la competència ni, sembla, les ganes.
De tot plegat, sorprèn com ERC s’ha deixat adjudicar responsabilitat d’una B-40 que no pot fer. El text de l’acord signat amb el PSC parla de rondes entre ciutats i mai de B-40, que ni es menciona, però de cara a la premsa li han adjudicat el mort sencer. Tanmateix, millor que en aquest espai hi treballi la Generalitat que no pas el ministeri.
Amb aquest panorama, es pot negar tota opció d’una cirurgia territorial sensible entre Terrassa i Sabadell, però no crec que això sigui impossible. ERC haurà de ser hàbil, perquè s’ha posat en una situació que demana superar el bloqueig en la qual ella mateixa era: en l’afirmació que entre Terrassa i Sabadell no calia cap nou vial, res de res, ni per mínim que fos. D’exemples positius de vials integrats en què inspirar-se n’hi ha, com a l’Eix Transversal o a la C16 amb els túnels de Vallvidrera, però del ministeri, almenys a Catalunya, no n’hi ha cap, d’exemple positiu.
La manca d’alternatives raonables entre ambdues ciutats (les que no hem fet) ha contribuït a la demagògia política. Ja fa temps que se sabia i era evident que la disputa clau seria en el tram entre Terrassa i Sabadell. Doncs ara estem al cap del carrer. Dues ciutats, juntes amb més de 430 mil habitats i una elevada interrelació, demanen una estructuració millor.
I de giragonses n’hi ha hagut a carretades. Per exemple, fa pocs mesos l’alcaldessa presentava al centre cívic de Ca n’Oriac una proposta de connexió de la ronda Oest amb l’actual pont de Castellar, baixant de cop 55 metres per darrere les fàbriques del Pla de la Llanera. Inversemblant! Però ho defensava per no travessar el Ripoll i no fer impactes ambientals! Només que ara ha tornat a la posició inicial de “visca la B-40”.
Fa molt temps que arrosseguem paràlisi en voler fer que les comunicacions locals les faci una via ministerial de llarg recorregut. Aquest fet ha portat que la unió de la carretera de Castellar amb la ronda Oest encara no s’hagi resolt i continuem empassant-nos cada dia per la Gran Via uns vehicles que haurien de ser fora des de fa anys. Desacoblar, doncs, ambdues funcions, local i general, és imprescindible, i ara relligar-ho novament a una B-40 de gran magnitud (com Salvador Illa recupera) significa una nova paràlisi, en un procés que ja va fracassar dues vegades i que tornaria a fer-ho pel seu greu impacte ambiental.
En síntesi, la situació és nova en part, però les posicions del passat encara marquen tots els agents implicats.
