M’acabo de llegir el llibre “Camino de Dolores” d’Antonio González González. Me n’he assabentat de casualitat, de fet tampoc me’n vaig assabentar quan es va presentar el llibre. Una pena que hagi passat tant desapercebut.
El llibre té un valor extraordinari, perquè és el testimoniatge d’un tipus de ciutadans que són els que en realitat han construit la ciutat. L’acció dels primers anys es desenvolupa als poblets al voltant de Guadix, Laborcillas, La Peza, etc. El llibre conté en els passatges que es desenvolupen als camps de Granada una riquesa del llenguatge extraordinari: “las madrugadas que hielan las piedras”. El seu pare treballava 24 hores del dia a disposició de l’amo, una reminiscència feudal i cada quinze dies el deixaven tornar a casa per canviar-se de roba. González “me hacían dormir en un pessebre, exactamente igual que a Kunta Kinte.” Era una España negra del tot: “mi abuela a la que yo recuerdo enlutada, con pañuelo de la cabeza negro, una toca de lana y un bastón”. Es vivia en unes condicions on quan hi havia sequera calia fer cua tota la nit per tenir aigua. No fa tant de temps, Gonzalez ho va viure!
Quan es parla de l’emigració la gent creu que es deu a raons econòmiques i aquestes raons, de fet, existeixen. Però en les immigracions dels anys quaranta, cinquantes i seixantes, n’hi ha moltes més. De fet, González explica com només de la seva família a la postguerra té a un camp de concentració a Guadix l’avi, el pare, dos tiets per part de pare i dos per part de mare. Sis homes de la família. La seva mare no hi va tornar mai més un cop va marxar: “ella murió con dolor por esta humillación”. Antonio fa el mateix: “dejé el pueblo, no lo he vuelto a pisar más”. En aquella España on els franquistes consideraven fins i tot culpables els nens, això fa dir a l’autor: “los niños no son culpables de nada, de nada, de nada.”
Els que emigraven fugien de casa seva, fugien de la fam, sí però també de l’opressió. Segons Martí Marín, fugen per “la manca de futur” i perquè emigrar “és una forma de protesta silenciosa”. Segons Xavier Domènech, el motiu d’emigrar és sempre l’esperança.
S’ha de llegir el llibre també per saber d’un Sabadell envoltat de la línia de tren i amb passos a nivell. Hi moria tanta gent en aquesta passos a nivell, a voltes no era per un error. I per saber com es contractava treballadors a l’estació del Nord (actual centre) de la RENFE, per la càrrega i descàrrega com si fossin en un mercat del segle XIII. Un Sabadell on la gent comprava i venia coves on poder viure.
Fa el Servei Militar i es troba uns militars que “querían que odiáramos tanto a los rojos, a los republicanos, a catalanes, a vascos, solo pensaban en alimentar el odio.” Després d’una breu estada a Campoamor, se’n va a la Cerdanya on descobreix amb gran sorpresa els efectes el Tractat dels Pirineus que trenca la Cerdanya i Catalunya, un element que l’obliga a estudiar història. Treballant a la Cerdanya, a França ajuda a construir, primer la Unión de Juventudes Comunistas de España i després es fa militant del PCE i coneix al President del PSUC Josep Moix, que li va dir que era fill de la ciutat tèxtil llanera més gran d’Espanya. Un sabadellenc quan està fora sempre recorda la seva ciutat. L’any 1962 entra a la cèl·lula “Camino de Dolores”. Era un grup comunista especialitzat en passar materials i persones il·legalment per la frontera. Anaven molt sovint amb motxilles plenes de fulls i revistes clandestines. El nom era en honor de Dolores Ibarruri i també pels dolors que provocava portar tant pes a l’esquena. La setmana vinent continuaré explicant aquest valuós llibre.
“ Els que emigraven fugien de casa seva, fugien de la fam, sí però també de l’opressió”
