Crec que tothom estarà d’acord amb mi que un dels moments més agradables que les persones normals ens podem permetre s’esdevé quan el diumenge al matí, ben arreglats i ben polits, sortim de casa per anar a gaudir d’un cafè amb llet i un crusant mentre fullegem la premsa del dia.
Jo ho faig sovint. El meu lloc habitual és la cafeteria “El Centenari” de la Ronda de Zamenhof, que és el meu carrer, i quan veuen que hi entro em porten la consumició, sense necessitat d’haver-la demanat perquè ja em coneixen i saben que sempre prenc el mateix: un simple tallat amb la llet calenta.
Dos diumenges després dels atemptats, l’endemà de la gran manifestació a Barcelona contra els atemptats i, pel que hem vist, també contra el rei i el tràfic d’armes, la sala era plena de matrimonis grans, parelles joves amb nens, algun solitari com jo buscant al Mundo Deportivo notícies sobre el C.E.Sabadell, i les cambreres que no donaven l’abast.
Ja m’havia cruspit la meitat d’aquest no sé si dir-ne desdejuni o petit esmorzar quan, en aixecar els ulls del diari, vaig veure que en una taula rodona, blanca i ampla, prop del vidre que toca al carrer, hi havia dues dones, més aviat joves, d’aspecte saludable i ben arreglades, que em van semblar magribines. L’una duia el típic mocador negre cobrint-li el cap, l’altra no. Feien el mateix que jo: gaudir d’un diumenge al matí amb cafè i pastes. Parlaven animadament, com si el terror del dijous fatídic ja l’haguessin oblidat.
“Carpe diem”, vaig pensar, recordant l’expressió del poeta Horaci que vol dir “gaudeix del dia” o “viu el moment” perquè qui sap quines desgràcies ens portarà el futur.
Havent pagat, em vaig acostar a les dues dones i m’hi vaig presentar. Les hi vaig expressar la meva comprensió pel dolor que els musulmans també devien estar passant i els vaig preguntar a quina mesquita pertanyien. Primer, totes dues em van dir que els assassins eren unes persones menyspreables i que havien comès uns actes que rebutjaven. Tot seguit, la que duia mocador va afegir que pertanyia a la mesquita Al Rissalah (El Missatge), de Can Puiggener; la que no en duia va dir que no tenia temps per practicar la religió. Real com la vida mateixa! “Estan vivint el seu moment. La vida continua.” vaig pensar.
Un cop fora de l’establiment, amb un sol agradable de cara i entre plataners, vaig recordar les paraules de Jesús a l’Evangeli de Lluc que ens animen a tenir confiança: “A vosaltres, amics meus us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I també aquella recomanació que ens invita a substituir la por per la fe: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.”
