Omissió. Una de les constatacions més clamoroses que l’1 d’octubre deixarà al descobert als ulls de tothom (inclús als d’aquells que no ho han volgut veure-ho abans) és que el problema polític més transcendent amb el qual Espanya topa no és només Catalunya sinó que és la concepció territorial i patrimonial que alguns tenen de l’Estat. Un Estat que des del 2011 és governat per un president, Mariano Rajoy, i per un partit que, paradoxalment, són els que més determinants han estat a l’hora de fer créixer el sentiment independentista a Catalunya; un sentiment que ve de lluny, però que va prendre gran embranzida arran la sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 2010 que retallava l’Estatut que dos parlaments (l’espanyol i el català) havien aprovat i la ciutadania havia referendat i que amb el pas del temps s’ha anat enfortint arran del menyspreu amb què des del govern central s’han tractat les demandes catalanes. Que això sigui així –que sens dubte ho és!–, hi haurà contribuït gran part de l’oposició espanyola que, en general i salvant algunes poques excepcions, no s’adonava a temps de les conseqüències del tsunami que de l’actitud tancada de Rajoy i del govern espanyol envers Catalunya se’n podien derivar.
Acció. La setmana passada s’aprovaven per la via ràpida (de lectura única) dues lleis transcendentals pel país al Parlament de Catalunya. Aprovació que es produïa en el decurs d’un debat infaust que més hauria valgut ens haguéssim estalviat. Entràvem així en un moment polític nou que ningú no sap del cert fins on ens portarà i al que s’ha arribat gràcies a l’acció constant que presideix el ‘procés’ i a l’absència de la política. Els marges de maniobra dels quals es disposava per a una hipotètica reconducció del contenciós entre Catalunya i Espanya es varen esgotar amb la imposició per part de la majoria parlamentària de les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica. Per si no havia quedat clar abans, era evident que a partir d’aquest moment ni el govern de l’Estat ni el govern de Catalunya no farien ja cap pas enrere. Molt al contrari: fins l’1-O assistirem a una tensió creixent entre governs entorn la qual quedarà polaritzada definitivament el conjunt de la societat catalana. I si abans que el Parlament aprovés les lleis del referèndum i de transitorietat aquesta polarització es vivia amb una passió continguda, des de la setmana passada la passió s’ha desfermat, sobretot a les xarxes socials.
La democràcia es basa també en la dialèctica, en la capacitat de convèncer i en el respecte cap els que pensen d’una manera diferent. Les raons que assisteixen a cadascú es defensen amb arguments. Amb legitimitat, però també amb legalitat. Si hem arribat fins on ara som és –cal insistir-hi– pel fracàs de la política, incapaç com ha estat d’actuar per evitar un ‘xoc de trens’ sobradament anunciat. Fracàs que al seu torn és reflex de la baixa qualitat democràtica de l’Estat que basant-se només en la llei, ha menystingut qualsevol proposta que des de Catalunya li arribava i, per contra, no n’ha sabut formular-ne cap per sortir del pedregar. Baixa qualitat democràtica, també, del govern de Catalunya que s’ha valgut de la majoria parlamentària que li dona suport per interpretar el funcionament de la Cambra a conveniència i vulnerar els drets de les minories; i això sense fer cas ni a l’opinió dels lletrats del Parlament ni tampoc a les recomanacions de procediment emanades del Consell de Garanties Estatutàries.
I ara què? L’1-O serà sens dubte una altra jornada d’excepcional mobilització ciutadana. Però l’1-O no resoldrà res. Més aviat ho complicarà tot una mica més. El 2-O la confrontació entre els governs de Catalunya i d’Espanya serà irreversible i s’imposarà la negociació que per això mateix demandarà actors nous a l’haver quedat demostrada la incapacitat de Rajoy per resoldre una crisi política que pot traslladar-se a més enllà de les nostres fronteres. ([email protected])
“El 2-O, la confrontació entre els governs de Catalunya i d’Espanya serà irreversible i s’imposarà la negociació”
