Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que els de la província de Barcelona, més que els de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran exagerat de patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.
Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.
Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?
Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell, llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.
És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.
Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”
“Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions”
