Diuen els entesos que videojocs són el principal mercat d’oci audiovisual a Catalunya i a la resta d’Espanya. La seva qualitat tècnica creix dia rere dia, encara que a l’analitzar alguns dels títols més habituals, em sorgeix una pregunta: saben els pares a què estan jugant els seus fills? Perquè resulta sorprenent que un sistema de qualificació per edats, gairebé paral·lel al cinematogràfic, tingui molta menys incidència, quan cal considerar que en els videojocs l’actitud de l’usuari és activa i exerceix un control absolut sobre l’acció, a més de ser una activitat lúdica que demana molt de temps, el que pot conduir a l’abús i fins i tot a l’addicció.
És cert que els videojocs es poden utilitzar, per exemple, per a l’aprenentatge d’idiomes o per ensenyar història, però també poden ser difusors de pornografia i de violència. De fet, fa uns anys un videojoc favorit de molts menors a Espanya va ser retirat dels supermercats als EUA pel seu perillós contingut. No es pot exigir als pares que en siguin experts i que coneguin tots els jocs del mercat, però haurien de conèixer el que porten els seus fills a casa, ja que amb l’esquer que són un instrument d’informació i formació, poden estar obrint la porta a uns convidats indesitjables.
