Déu n’hi do del camí que porten les entitats financeres al nostre país! De primer financen amb desorbitada avarícia allò que és infinanciable, sense rigor ni control (el Banc d’Espanya estava molt ocupat fent no se sap què). Després es donen compte del seu error en entrar en mora milers d’hipoteques i es posen a executar préstecs hipotecaris com desesperats, aglutinant desenes de milers de propietats a tot l’Estat. A continuació s’adonen que ja no saben què fer amb elles (perquè pretenen vendre a preus superiors als que marca el mercat) i es posen a comercialitzar-les a les seves oficines i webs creades expressament amb aquesta finalitat, tot convertint-les de sobte en les grans immobiliàries. Però el tema no acaba aquí, sinó que es donen compte d’un altre gran problema: què fer amb un sòl sense construir i en molts casos sense urbanitzar que prèviament han embargat a promotors i constructors. Doncs res, problema arreglat: es posen a fer de constructors i ja està, a rematar un cicle penós. Com diuen en castellà: “de perdidos, al río”.
Així, d’aquesta manera senzilla però nítida, es pot resumir el caos financer que ha campant a plaer en l’últim decenni a Espanya. Però ara toca proveir, i tot (habitatges, sòl urbanitzable i sòl rústic), de manera que la primera conclusió és que a les entitats financeres més petites, amb menys estructura i amb menys recursos propis, els estan marcant el camí per a la seva desaparició, fusió o absorció per les més grans i amb solvència contrastada.
La màxima a seguir és la de sanejar balanços, i aquesta vegada sense maquillatges, doncs ja era hora que algú posés bancs i caixes al seu lloc i els recordés quina és la seva utilitat i la seva fi en una economia liberal, que no és altra que la de captar dipòsits i prestar diners, que per això l’Estat els ha injectat liquiditat i avals suficients perquè ho facin, encara que segueixin entestades en altres temes, però això sí, moltes d’elles amb diners públics.
L’import mínim que els bancs han de proveir és de 50.000 milions d’euros, encara que hi ha qui diu que aquesta quantitat pot arribar als 120.000 milions. Els ciutadans ens preguntem quan sabrem la veritat d’aquestes entitats? El que sí és clar és que la reforma financera exigirà als bancs i caixes valorar a preu de mercat els crèdits promotor i actius immobiliaris amb una finalitat clara: transparència i rigor.
Doncs esperem-ho i després, un cop arreglat aquest monumental disbarat, ja vindrà la segona part: la d’exigir responsabilitats econòmiques i judicials als que, amb les seves males pràctiques, tant mal han causat a l’economia d’un país.
