Demà dissabte obre a Sabadell el Circ Cric però avui divendres (22h.) la mateixa carpa de Tortell Poltrona oferirà, com una mena de prèvia, un concert de La Troba Kung-Fú on el grup vallesà combinarà els seus ritmes ballables amb números de circ a la pista.
«Serà difícil contenir les feres», comentava amb un somriure aquesta setmana Joan Garriga en una visita promocional a Sabadell. Es refereix al fet que La Troba Kung-Fú és una banda essencialment ballable (rumba, reggae, rock, ritmes llatins…) i que a la primera part el públic haurà d’estar assegut a les grades del Circ Cric. «Intentarem que sigui amè, perquè passaran moltes coses. És un repte», afegia el líder de la banda.
La Troba Kung-Fú ja ha tocat un parell de vegades a la carpa estable que té el Circ Cric al Montseny, però avui és el primer cop que ho fa fora d’allà. Serà a l’Eix Macià de Sabadell, on demà arrenca pròpiament l’espectacle de Tortell Poltrona.
La novetat és que «ara serà més teatral, més de circ, perquè nosaltres ocuparem una part de la pista i a la resta s’hi aniran succeint espectacles. Fins i tot alguns músics, inclòs el cantant i acordionista, mostraran la seva faceta més circense. «Nosaltres serem les bèsties», deixa anar Garriga. Com se sap, al Circ Cric no hi ha animals.
Aquest concert-circ, que s’acabarà amb el públic sortint a ballar a la pista, es basarà en el repertori dels dos discos de La Troba Kung-Fú, l’últim dels quals és A la panxa del bou. «També tocarem quatre o cinc cançons noves, que encara no sabem si es convertiran en disc».
Una parla de «l’ofici de joglar, d’anar tocant amunt i avall, com a homenatge a la ‘saudade’ que em fa sentir el vallenato», avança Garriga.
No hi faltaran un parell de rumbes, com La Sra. Vanitat, que «quan es presenta s’acaba la festa», ironitza el músic. I un dard a la sitació actual, La prima de riesgo, que «cuando enseña sus curvas, hace temblar el suelo».
És curiós que Joan Garriga senti ‘saudade’ –la melangia portuguesa o brasilera– per un gènere colombià, el vallenato. Ell entén el sentiment com «una melangia, amb una part d’alegria, com d’amor i felicitat per allò viscut». I al vallenato «es fa festa i alegria però a vegades expliquem coses tristes». El seu descobriment del ritme va ser de la mà del poc conegut Alejo Duran. «La primera impressió que vaig tenir és que aquells acords estaven mal tocats –confessa– però al final es va convertir en un referent per tocar i composar».
«Una furtiva lacrima»
Però es poden trobar molts referents musicals al poti-poti rítmic de La Troba comandada per aquest acordionista inquiet i viatger, que fa pocs dies sorprenia al Canal 33 amb una deliciosa adaptació d’Una furtiva lacrima, la famosa ària del tenor de L’elisir d’amore, per al programa Òpera en texans. «En definitiva és un valset», comenta, i així el toca.
Després de fer gires i festivals arreu del món, inclòs el Global Fest de Nova York, Garriga diu que a l’estranger li agrada «no haver de definir-nos ni posicionar-nos»
