Foto:Ll. Franco
Espècies per catalogar va portar dilluns a El Corte Inglés Els Amics de les Arts, que van formar una considerable cua de fans, molts ja amb el nou disc sota el braç i les cançons apreses. «Volíem emocionar, no només donar bon rotllo, i que algú et digui que li ha posat els pèls de punta és molt maco», diu Joan-Enric Barceló en una entrevista amb D.S.
Tal com van fer amb L’home que treballa fent de gos, Jean-Luc o 4-3-3, Els Amics de les Arts tornen a apostar per cançons molt narratives, amb històries que que fan esperar un desenllaç, i el músic Joan-Enric Barceló en dóna algunes claus després de ser dilluns signant exemplars d’Espècies per catalogar als nombrosos seguidors sabadellencs, al costat de Dani Alegret, Ferran Piqué i Eduard Costa.
Narratives
«Ens fa pànic absolut que la gent no entengui les nostres lletres. No volem que estiguin carregades de metàfores, perquè això pot fer perdre l’oient. Has de ser molt bo per fer una cançó d’aquestes». I afegeix Barceló que el seu component narratiu ve molt de la televisió. «No ens n’amaguem que moltes sèries ens han influït. De fet, A aquestes alçades de la pel·lícula va d’això, de la incapacitat de distingir la vida real de la tele, i acaba que faltaria un guionista per arreglar els seus problemes…».
Els Amics de les Arts van atraure un nombrós públic de totes les edats dilluns passat, i que ja es sabia nous temes com Monsieur Cousteau, Louisiana o els camps de cotó o L’home que dobla a en Bruce Willis.
«I té molt mèrit –valora Barceló– perquè són lletres molt llargues (riu). Ens ha passat una cosa maca, i és que una noia de 15 o 16 anys ens ha dit «gràcies perquè amb vosaltres sempre aprenc coses noves, m’heu fet descobrir un nou món». Es referia a Cousteau, Bruce Willis o El matrimoni Arnolfini, la penúltima cançó del disc, que s’inspira en el quadre de Jan van Eyck», explica Barceló.
Enregistrar amb temps
Sobre la gestació del disc, el grup destaca que «quan sortíem del Palau de la Música i anunciàvem el segon disc només teníem l’objectiu de fer cançons», sense un objectiu concret, però a la llarga la diferència l’ha marcat el temps de què disposaven. «Després de fer les primeres maquetes amb un cap de setmana i Bed&Breakfast (DiscMedi, 2009) en un parell de setmanes, aquí hem tret les cançons quan estaven a punt i no abans. És un disc aliè a tota pressió».
El que sí que es van proposar va ser «fer coses que emocionessin, no només que donin bon rotllo, i hem escrit cançons que fa un any no podíem haver fet. I quan la gent ens diu que alguna li posa els pèls de punta, això és molt maco», continua Joan-Enric Barceló.
Es refereix a històries de la substància de Louisiana o els camps de cotó (un emigrant català que recorda la seva família als Estats Units, sobre la idea del que «neix a un lloc però diu que no és d’allà», apunta Barceló) o L’home que dobla a en Bruce Willis, que, en una línia molt cinematogràfica ja explorada a L’home que va matar Liberty Valance, opta per un «joc de miralls» entre l’home i l’actor, i on «el final és l’aventura de l’altre».
Cinefília
S’ha parlat de la cinefília, i en especial de la francofília d’Els Amics de les Arts, però sovint les raons són atzaroses. Cousteau, per exemple, ve d’una rima absurda, han reconegut, però després els ha servit per transmetre una idea general al disc, no premeditada, sobre el fet d’explorar, viatjar, l’aventura i diferents paisatges.
«Ens agrada posar referents intertextuals que permetin un diàleg amb la pintura, la televisió o el cinema», diu Barceló, pel qual això d’explorar «no és tant un concepte global del disc com una cosa personal nostra, de les «coses que queden per fer». És a dir, “Espècies per catalogar”.
