Estic contenta. A la meva reneboda Clara també li agraden els llibres. No puc dir que li agrada llegir, ja que ella només té tres anyets preciosos, pèro demostra una verdadera il.lusió i estima pels llibres de contes que es fa explicar una vegada i una altra. També és queda bocabadada contemplant els preciosos dibuixos i les imatges que acompanyen els textos. I quan arribem al final de la història, ella sempre torna a girar els fulls i torna a començar tot dient; “ara mé!” Segur que la “essa” final l’hi afegirá més endavant, de moment encara no li surt.
De fet, el Sant Jordi de l’any 2009 ella encara “el va viure” en el benestar protegit de la seva mare, però fins i tot abans de néixer, aquell Sant Jordi de fa tres anys, ja va rebre els seus primers llibres. I ara en té dotzenes. El cas és que en aquest món tan desgavellat i tan complicat -i sembla que cada vegada més- és una verdadera alegria compartir de tant en tant una estoneta d’històries màgiques i d’intentar respondre a preguntes “molt difícils”.
“Ja fa molt de temps, en terres de Catalunya, hi havia un regne que vivia sota una gran amenaça: un terrible drac”
-¿Pequé?
Segur que la “erra” central l’hi afegirá més endavant.
Seguim: “En un bosc no gaire lluny d’aquí, vivia un conillet de pèl blanc que es deia Tabalet. En Tabalet vivia en un cau amb la seva mare, la Maria Cuacurta. Era un conillet molt feliç a qui li agradava molt jugar i passar-s’ho bé”
– Je,je,je una cua….
Seguim: “L’Oli era un bonic cadell de color canyella. Els seus germans i ell havien nascut a la primavera, i aquell era el seu primer hivern. Mirant per la porta del cobert, observaven un espectacle fins aleshores desconegut per ells. Què és aixó que cau del cel, mare? Es neu! Es pot menjar?, va preguntar en Pius, el fartaner de la familia”
– Gosseeeets!….
“En Patufet era un nen molt menudet, per això a la seva mare li feia por que anés sol pel carrer. La gent no el veia i el podrien trepitjar”
-El Patufet era petit, petit, patim, patam, patum!
Seguim: “La caputxeta vermella anava cap a casa de l’àvia, que estava malalta”
-Pobeta..
La “erra” del mig segur que l’hi afegirá mes endavant. I així, conte a conte, dia a dia, un Sant Jordi rere l’altre, és van teixint records, complicitats, il.lusions i emocions. I fem país i afegim vida i cultura als carrers de les nostres ciutats.
I així també passem el relleu a les noves generacions, per tal que elles sàpiguen estimar les nostres festes i tradicions, tot plegat un bagatge molt valuós, a saber estimar i voler preservar en el temps. S’ho ben mereixen tots els patufets i les patufetes preciosos que al nostre costat creixen esvalotats, riallers, murris, tendres, entremaliats i llestos a més no poder.
I que Sant Jordi ens ajudi a véncer tots els dracs fastigosos i xulos que encara ens volen atemorir i es passegen pel nostre petit i estimat país. Els tornarem a véncer!
