Amb l’excusa de la crisi s’està emmascarant un altre model de societat: el de les dues velocitats.
Sanitat per a qui la pagui, educació per a qui la pagui, medicaments igual i, per contra, es perdonen els impostos als delinqüents que els han evadit. No es necessiten massa llumeneres per fer les reformes necessàries quan són realment inexcusables. El problema comença quan cal crear entre els ciutadans un consens perquè siguin el menys traumàtiques possibles; perquè siguin equitatives, perquè contribueixin a l’estabilitat i al manteniment del sistema productiu òptim. Tot aquells que admeten la necessitat de retallades o reajustament estan molt preocupats no només per la manera com es realitzen i com es comuniquen als ciutadans sinó perquè preveuen que aquestes polítiques ens poden menar a camins dels quals és molt costós i difícil tornar-ne.
La crisi com la que travessa Espanya està resultat particularment agressiva pels més vulnerables. Als rics els fa més rics i als pobres els fa més pobres. La misèria que semblava desterrada ha aparegut de forma particularment agressiva i destructiva. L’avantatge d’aquell que té més possibilitats de guanyar només provocarà el ressentiment dels qui tenen totes les de perdre. En aquest clima de perdedors és on s’han alimentat els totalitarismes de tots els temps.
Espanya podria fracassar una vegada més si les seves institucions i els seus ciutadans obliden els recursos de què disposa per no fer-ho. Les institucions establertes per la Constitució de 1978 han demostrat una extraordinària solidesa, tot i la lleugeresa amb què han estat servides en ocasions pels seus representants. Des de fa més de dues dècades, i de manera cada vegada més accelerada, la frivolitat ha estat darrere de l’exercici sectari de les tasques parlamentàries, de l’administració espectacular de la justícia i de la utilització, alhora propagandística i prepotent, del poder executiu.
