He celebrat un dinar familiar i hem estat rient una bona estona.
Sembla que sigui un fet contradictori en el moment en què tots plegats vivim situacions molt dures, ja sigui per la crisi econòmica i a la vegada de valors humans. Però enmig d’aquests moments alegres, jo no m’oblido pas del patiment d’un col.lectiu molt proper a mi que cada dia intenta seguir endavant, malgrat la seva malaltia crònica.
Parlo del col.lectiu dels malalts que esperen un trasplantament d’òrgan. Per sort, el centre que coordina els transplantaments a Catalunya dóna a conèixer la memòria de transplantaments realitzats cada any. Demanaria que aquesta informació es donés trimestralment per tal que estiguessin més informats. Encara que sembli un fet banal per a molts, per als que esperen és vital per seguir endavant i no tirar la tovallola.
Saber que es continuen realitzant transplantaments, que encara hi ha gent disposada a donar i que els professionals de la sanitat hi treballen i molt bé, fa que l’esperança d’un malalt segueixi viva i que, en definitiva, un dia o un altre, aquestes persones poden rebre l’esperada trucada.
