Desgraciadament, he pogut conèixer d’aprop el funcionament dels hospitals. Sabadell té la sort de tenir un hospital extraordinari, com és el Taulí, però hi ha coses que no he acabat d’entendre. El mòdul dedicat a urgències sempre m’havia imaginat que hauria de ser un lloc especial quant a l’atenció a la persona ingressada, especialment si són d’edats força avençades i amb dolors específics que requereixen rapidesa però també “tranquil·litat”.
Vaig comprovar que els boxs on es situen els malalts que entren a urgències es van transformant en uns apartats tancats i més amplis que no pas els que estan separats per una simple cortina i amb una espai molt limitat que, a més del problema propi, has de viure colze a colze els gemecs, els vòmits, els crits, els sorolls de màquines aplicades a determinats pacients. A més d’això, el d’urgències és un espai de constant moviment dels cuidadors d’aquests malalts, la qual cosa suposa converses en veu alta,.
A un malalt, sobretot si és gran, li costa acceptar el fet de recórrer a un hospital, necessita més silenci, la sensació de trobar-se en un entorn assossegat …Tal vegada les prioritats no són justament aquestes que jo insinuo, però també crec que no és demanar massa que es modifiquessin aquests hàbits de les presses i de les converses d’alt so. Potser seria una manera de pal·liar una mica el malestar del malalt i el nerviosisme i la por que l’inquieten.
El meu pare ha entrat a urgències del Tauli i evidentment hem admirat la professionalitat de tot el seu personal. Res a dir. En canvi, no he acabat de comprendre que, en el moment que es dóna d’alta al pacient, tan bon punt han aconseguit estabilitzar-lo i treure’l de la gravetat, ens el van embolicar amb un parell de llençols i amb la trista bata que se’ls posa i, tal qual, ens el van facturar cap a casa amb ambulància. En l’espera de la paperassa els aires corrents dels passadissos on s’esperen les ambulàncies i el malalt, és quasi d’esperar que una persona amb més de 90 anys agafi un refredat i, al caps d’un parell dies, derivi en un problema més greu, com ha estat el cas en aquesta ocasió. Solen ser habituals les petites complicacions quan una persona entra a un hospital, i més encara si es tracta de persones grans i amb les defeses molt baixes.
Forma o hauria de formar part de les prioritats el fet de considerar la situació del malalt per tal d’evitar que es produïssin problemes afegits que, a la llarga o a la curta, poden derivar en un empitjorament de la persona. Ho dic perquè aquest ha estat el cas que hem viscut la família en l’últim ingrés que van haver de fer el nostre pare.
Seria quasi bé perfecte l’hospital Tauli si, a part dels seus magnífics professionals, hi hagués més cura en el tracte ambiental i en el sistema d’enviar el malalt a casa sense massa miraments i amb una rapidesa que no va ni permetre que se’l vestís amb el pijama i la bata amb que va entrar, enlloc d’airejar-se pels passadissos i pel carrer enrotllat amb un parell de llençols quan la temperatura no era justament calorosa sinó tot el contrari.
