Arxiu

Lluís Coloma presenta el «Campi qui Boogie!» amb 24 pianistes tocant alhora

Foo: Carles Cascón

BARCELONA.– Si el boogie-woogie és sinònim de «comunió i compartir», segons Lluís Coloma, res millor que tocar-lo a diverses mans. Ahir el músic de Sabadell la va fer grossa en reunir 24 pianistes a ritme del «happy blues», com diu Bob Seeley, per presentar a la premsa el festival «Campi qui Boogie!».

Els nou pianos de la marca italiana Fazioli exposats a la botiga Puig del barri barceloní de Gràcia van permetre a Lluís Coloma muntar ahir al migdia un xou inèdit a ritme de ‘boogie-woogie’ davant la premsa.
Presentaven la primera edició del festival Campi qui Boogie!, que porta entre demà i el 3 de juny a l’Hotel Palace i la  Fàbrica Moritz quatre grans pianistes del gènere –el nord-americà Bob Seeley i els catalans August Tharrats i David Giorcelli, a més del propi Coloma– i, per transmetre l’esperit festiu i optimista de la iniciativa, aquestes quatre figures i 20 pianistes més van tocar junts un ‘boogie’.
En total 48 mans, amb l’afegit que els pianistes s’anaven rotant a les tecles. La cosa va acabar, com era d’esperar, amb duets i improvisacions diverses, on va quedar clar, sobretot, que Bob Seeley és una autèntica llegenda viva del gènere als Estats Units i que posseeix un ‘feeling’ únic, a més de bon humor i un bon rotllo contagiós.
El pianista sabadellenc Lluís Coloma, que comparteix amb el nord-americà una estreta amistat, concerts i, des de fa pocs dies, un flamant disc a quatre mans (International Boogie Woogie Explosion), és l’impulsor d’aquesta primera trobada d’estrelles del ‘boogie’ a Barcelona.
«Per mi el ‘boogie-woogie’ ha estat molt important des de petit –explicava Coloma–, és una manera d’expressar coses, i sobretot en aquest moment que tot és molt difícil». I va afegir: «El ‘boogie-woogie’ ve del cor, dóna força i vitalitat, i un exemple és el Bob».
Seeley, per la seva banda, recordava ahir que va créixer amb el gènere i que aquest l’animava a «mirar endavant» quan era un nen. «Era una música tan dinàmica, fantàstica… per això li dèiem ‘happy blues’».
Seeley, que ha après directament dels mestres del ‘boogie’ com Meade Lux Lewis i és, en gran mesura, el dipositari de l’essència original i de tota una manera de tocar, va deixar anar ahir, però, un petit lament: «A Amèrica ara no es toca gaire, és una mena d’art perdut». Curiosament, a països europeus com Alemanya, França o Espanya és on troba sempre un públic molt receptiu, va agrair sobre un ritme que «no té acords complicats i per això és molt fàcil de començar a tocar, fins i tot pels estudiants de clàssica».
Amb Marc Ruiz
El Campi qui Boogie!, que té patrocinadors com Moritz, xocolates Godiva o l’Hotel Palace i té a la sabadellenca Anna Caixach a la producció, comença demà a la Fàbrica Moritz amb un «Boogie Tast» en format de còctel (22h.). Divendres i dissabte (20h.) hi ha els concerts dels quatre pianistes a l’Hotel Palace (Gran Via, 668) amb Manolo Germán al contrabaix i el sabadellenc Marc Ruiz a la bateria. Aquest, per cert, figurava ahir entre el combo de pianistes. Diumenge es clou amb un «Vermut Boogie» a la Moritz a les 12 del migdia (més detalls a www.boogiewoogie.es).

Comentaris
To Top