Foto: Carles Cascón
El 7 d’octubre de 1982 Madama Butterfly, inaugurava a La Faràndula la primera temporada d’òpera a la ciutat. El Cor de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès ofereixen avui (20h.) un concert de 30è i 25è aniversari, respectivament. Al front d’aquesta fita hi ha la incansable Mirna Lacambra, que ara declara «la guerra a la crisi», diu.
– Recordem-ho altre cop: la idea li va venir el 1981 en una gira cantant Un ballo in Maschera, mentre esperava a l’hotel per anar al teatre… I ja en fa 30 anys.
– Han passat com una volada aquests trenta anys! Va ser una idea que em va venir de cop: per què no fer òpera també a Sabadell? Jo deia que, si teníem un camp de futbol, aquí també podíem tenir un teatre d’òpera, encara que hi hagués el Liceu a Barcelona. Ara és molt diferent, hi ha 32 teatres que fan òpera a tot Espanya.
-Va crear els Amics de l’Òpera de Sabadell, amb el seu cor, i l’estrena va arribar amb Madama Butterfly el 1982. Però encara amb decorats i l’orquestra del Liceu.
– Sí, ens ho van deixar desinteressadament, i l’orquestra era l’única que funcionava aleshores.
– Cinc anys més tard van crear l’Orquestra Simfònica del Vallès, convertida després en societat limitada. I va venir el concurs de cant, l’Escola d’Òpera, el circuit Òpera a Catalunya… Grans fruits per la seva tenacitat. I ara la crisi!
– Hem anat superant moltes dificultats, renaixent com un ‘au Fènix’ (riu) i ara hem tingut una retallada important, sí. I em van dir que fes un títol menys per temporada, tres en comptes de quatre. I vaig contestar que això era impensable, ni que m’hi vagi la vida! Jo faig la guerra a la crisi! Per això vam fer aquest any l’Aida.
– Un bon cop de puny a la taula, que per cert va sortir molt bé. I com quadra els números?
Amb molts equilibris. Però, saps què passa? Jo dic que el públic són com unes formiguetes que van en fila, si hi passes el peu i trenques la fila queden despistats, no saben on anar. Amb les retallades, els teatres estan espantats, perquè no tenen diners. Però, si no tens una continuïtat, el públic, que costa molt de guanyar, es ‘distreu’.
– Algú podria dir que, en els temps que corren, l’òpera és un luxe prescindible.
– No és un luxe! Músics, cantants, tècnics, escenògrafs, dissenyadors de vestuari, etc. s’hi guanyen la vida. Són molts treballadors! Un estudi a càrrec de Deloitte i Òpera XXI demostrava que l’impacte econòmic, directe i indirecte, de l’òpera és superior a la inversió que costa. Reverteix en la societat.
(…)
(Entrevista completa a l’edició impresa)
