Sumant la viola de roda, la tenora, el tible, el contrabaix i les percussions Kaulakau es va arriscar amb un so insòlit que ha solidificat en un segon disc, In Fabula. Avui el presenten a l’Espai Cultura Unnim (22h.) dins el festival de Joventut Musicals i el 30 Nits.
Kaulakau és, en essència, la combinació de jazz i música tradicional. Però no perquè soni gaire a jazz sinó perquè es construeix sobre la base de molta improvisació i «estructures jazzístiques», explicava ahir un dels músics del grup, Marc Egea.
El més distintiu, en realitat, és la insòlita combinació d’instruments, associats a altres estils com la música clàssica, la tradicional o la cobla.
«El que ha fet Jordi Molina és descontextualitzar la tenora i, en certa manera, també he fet el mateix amb la viola de roda», continua Egea. Ella també canta i toca les flautes mentre que Franco Molinari i Enric Canada aporten, respectivament, el contrabaix i la bateria i les percussions.
El seu repertori és tot original, precisament perquè «no hi ha res escrit per aquesta instrumentació». Fundat el 2006, Kaulakau va tocar l’any següent a Sabadell per Joventuts Musicals. El seu primer disc va ser «una declaració de principis» però el segon ja aporta, diu Egea, «un so coherent, molt definit, del que n’estem molt contents». I és que Kaulakau desitja que tot «soni el més natural possible i que no quedi com una anècdota. La nostra pretensió és fer música», conclou.
Els quatre músics provenen d’estils i móns tan diferents com la cobla, el rock, el flamenc, la música sefardí o la cançó catalana. Una aventura diferent per a Jordi Molina, prestigiós tenora solista de destacades formacions i que l’ha obert a sons actuals.
