Aquesta és la divisa que s’ha implantat a la societat actual: Tot resolt; no ens hem de preocupar per res.
Tinc feina, l’empresa a la qual dedico el meu saber fer em diu que cada mes em donarà a canvi una quantitat de diners, però jo no els veig aquests diners, de l’empresa van directament al banc. No m’he de preocupar per res. El banc s’encarrega de pagar en nom meu els meus compromisos comptables, des de la hipoteca fins els serveis de llum, gas, aigua, telèfon, etc. i també aquelles quotes d’entitats amb les quals participo i que he autoritzat. També es preocupa -el banc- de liquidar-me aquelles despeses de quanties diverses que jo autoritzo mitjançant una targeta de crèdit. Cap problema, cap mal de cap.
Si em fa falta algú que m’ajudi a les feines de la llar o de la comunitat de veïns, no ens hem de preocupar per res. Hi ha empreses de neteja que et faciliten personal i àdhuc el material per fer la seva feina i, si la persona assignada està malalta, fa vacances o simplement canvia de feina, la substitueixen, i cap problema.
Si pateixo qualsevol petit accident a la llar, les bústies van plenes d’ofertes de fusters, lampistes, pintors … moltes vegades aixoplugats sota el mateix telèfon. L’objectiu: resoldre problemes i que el ciutadà no s’hagi de preocupar per res.
Que he de matricular els meus fills a l’escola ja sigui pública o concertada? Cap problema, l’ajuntament fa tota la feina, fes la preinscripció i ells ja t’assignaran escola. Tot fet, no ens hem de preocupar per res.
Que vols anar de vacances? És molt fàcil, les agències de viatges t’ho faciliten tot, incloses les excursions, les visites culturals o les activitats d’oci.
Hi ha empreses que et redecoren la casa o concessionaris que et canvien el cotxe preocupant-se del finançament, de la matriculació, de tota mena de permisos de circulació, de l’assegurança, etc. Per què preocupar-se si hi ha professionals que ho tenen més per mà?
Aquesta manera de fer treu preocupacions, evita gestions i estalvia temps, però costa diners i també minva la capacitat de decidir. Això és bo? Això ens fa créixer com a persones? Aquesta despreocupació ens inhibeix de responsabilitats? Tinc els meus dubtes.
Viure pensant que tot té un preu, eliminar preocupacions, buscar la vida còmoda ens porta a viure una vida sense suc ni bruc que a la vegada empobreix el país, aigualeix les diverses formes de cultura i entrem en un món de contradiccions fora de control.
Anem dia i nit amb el cotxe al cul, però hem d’esmerçar diners i temps fent esport. Treballem més hores que un rellotge per poder fer la volta al món en 15 dies; de tornada podrem explicar mil i una anècdotes però no hem aprés res dels altres, d’altres cultures, d’altres maneres de pensar o de veure el món.
Això sí, ho hem trobat tot fet, no ens hem hagut de preocupar per res.
El dia que no pugui pagar totes aquestes comoditats (i actualment ja hi ha que no ho pot pagar) sabrem viure d’una altra manera?
