Hem passat de fer una creu sobre el pa a comprar-lo a les gasolineres. Després de 50 anys com a técnic en l’elaboració del pa, en el transcurs d’alguna xerrada sobre aquest aliment, jo explicava als que m’escoltvena que l’aroma i el sabor del pa, si està ben elaborat, en el moment de menjar-lo recorda una poesia i fins i tot em sentia un poeta del pa. Tampoc és una cosa tan estranya ja que han estat molts els pintors que han emprat el pa com a motiu d’art.
Però, en aquest moments, penso que malauradament molta gent ja no coneix el sabor del bon pa. Aquest sabor comença en el moment que passes pel davant d’una fleca, entres a comprar i observes les variades formes que t’ofereixen i, sobre tot, l’aroma que desprenen, de manera que a vegades se’t fa difícil escollir-ne un o altre. Això és com una poesia muda: els pans no parlen, però desprenen una mena de melodia.
Malauradament, després de 50 anys dedicats a aquest ofici, observo que molta gent -no els forners- no senten el mateix plaer que jo i compren pa perquè s’ha de comprar pa; si no fos així, no comprarien pa a les gasolineres i, si n’oferissin, fins i tot als top-manta. Per sort, no tothom pensa així.
