Foto: David Ruano
Entrades exhaurides al Principal per al gran èxit de la temporada, la colpidora Incendis, del libanès Wajdi Mouawad, que va dirigir al Romea Oriol Broggi amb uns immensos Julio Manrique i Clara Segura.
«Una producció fora de sèrie, veritablement sublim», en deia Sebastià Bauer, director de l’Alliance Française, dimecres passat en la trobada que va conduir amb els actors Xavier Ricart i Màrcia Cisteró. I molta substància –dramàtica i interpretativa– ha de tenir l’Incendis d’Oriol Broggi perquè una obra contemporània, i de posada en escena tan austera, clavi a la butaca l’espectador durant 3 hores i 15 minuts, inclòs l’entreacte.
Al Teatre Principal la venda per internet sense cost addicional (www.sabadell.cat/cultura) ha esgotat per aquest dissabte (21h.) totes les entrades, i les invitacions de premsa es donaven amb comptagotes els últims dies.
Bona part de culpa la tenen les grans interpretacions de Julio Manrique i Clara Segura, els protagonistes, i de Xavier Boada, Claudia Font, Xavier Ruano i els citats Xavier Ricart i Màrcia Cisteró.
Però també la història, tràgica i colpidora, que narra el libanès Wajdi Mouawad (amb traducció de Cristina Genebat), i que alguns ja consideren un futur clàssic, com ho és ara Shakespeare. De moment, el dramaturg libanès ja ha merescut el Grand Prix du Théâtre de l’Académie Française pel conjunt de la seva obra.
La producció de LaPerla29, que dirigeix el propi Broggi, arriba a Sabadell enmig d’una gira insualment llarga havent d’adaptar l’atractiu l’espai escènic de Sebastià Brosa, però el drama segueix intacte. Una mare que ha arrossegat un pes silenciós deixa als seus dos fills uns sobres i l’encàrrec de descobrir els seus origens, la seva història, portant aquests papers a un pare i un germà que no coneixen. Un pretext per introduir algunes de les obsessions de Mouawad (Beirut, 1968), com el desarrelament, la guerra i l’exili. I és que els llargs enfrontaments al seu país, que va viure com a fugitiu (actualment establert al Quebec) l’han marcat. I Incendis va marcar Oriol Broggi, també, el qual ha dit: «És una obra tremendament potent que et parla des de molt a prop i t’esquinça el cor com si fos una de les millor obres de Sòfocles o de Shakespeare. Lentament et va penetrant fins a fer-te sentir un dolor i et desperta dins una empatia tremenda».
