“Que n’és de difícil ser feliç!”. Aquesta va estar la breu nota que una menor de Ciudad Real va deixar escrita, pel que sembla, abans de suïcidar-se a causa del presumpte assetjament a què es va veure sotmesa pels seus propis companys i companyes de l’institut on estudiava.
Aquestes breus paraules resumeixen colpidorament un sentiment tan gran de ràbia, de profunda frustració, d’afartament i d’impotència, que poca cosa més es pot dir, i reflecteix, alhora, la maduresa de determinació d’aquesta noia jove de 16 anys, incomprensible per a molts, davant els continus i reiterats patiments soferts. Si per una persona major d’edat ser víctima psicològica de violència de gènere o d’assetjament en el treball -mobbing-, representa un trauma difícil de suportar, ho és molt més en una persona que encara no ha assolit la plena maduresa. Sembla que aquest món nostre hauria d’avançar en solidaritat, comprensió i tolerància, però malauradament la crueltat, l’agressivitat i la rancúnia surten a la superfície i demostren la part més tenebrosa que rau en el més profund de l’èsser humà.
Tots hem llegit i escoltat situacions similars de bullying, que és com es coneix l’assetjament escolar, en alguns casos alimentat per la passivitat, incomprensió i ignorància de professors i pares i que els mateixos nens o joves reprodueixen, de vegades, cruelment amb els seus propis companys de classe infligint un dany que va més enllà de la burla o la no acceptació de la diferència, o de les limitacions físiques, i que pot, en els casos més extrems, suposar la pèrdua irreparable de la persona.
