El món d’arrels cristianes, com és el nostre, celebra el Nadal, i el nom no porta pas a engany, en record del nen Jesús i tot el que això significa en la tradició religiosa des de fa més de dos mil anys. No obstant això, alguns pretenen extirpar aquest sentiment àmpliament estès a tota la societat i intenten canviar el sentit del Nadal perquè s’adapti als seus prejudicis i crear o recuperar una nova tradició, com si es tractés d’un viatge pels túnels del temps fins a arribr a les saturnals romanes.
Una història, aquesta de voler negar l’essència del Nadal, que és ja vella i té manifestacions diverses, especialment protagonitzades per alguns d’aquells que fan pedagogia del laïcisme o de l’ateisme militant. Els qui es situen en aquesta longitud d’ona celebren aquestes festes amb intensitat i devoció pagana, però rebutgen pessebres, amb i sense mula i bou, i els provoquen granellades les felicitacions tradicionals, les de sempre, els christmes de tota la vida, les estampes que reflecteixen unes emocions arrelades en la nostra cultura.
Nadal és el que és, encara que alguns facin esforços balders per negar-ho. El Nadal anima els millors sentiments, els de la solidaritat, els de compartir, els d’ajudar els necessitats. I aquesta realitat es fa carn en aquestes dates i es viu en el si de la família i en altres manifestacions socials. Nadal és nova vida, motiu d’alegria i d’esperança.
Si s’hagués de resumir el Nadal, caldria recórrer, encara que sembli tòpic, a l’amor fratern i al sentit familiar. Nadal és el dolç Nadal, el del retorn a la llar. Potser seran estereotips, però són fills de la tradició i del sentit religiós d’aquests dies de joia.
