L’edició del passat dissabte del D.S. (26-1-13) publica una entrevista que se’m va fer per a l’espai “Cara a Cara”. Crec que avui no hauríem d’acceptar que encara s’usi la pràctica periodística basada en la famosa frase “no permetis que la realitat t’espatlli un bon titular”. I vista l’entrevista esmentada, sembla com si el resultat ja hagués estat previst d’avançada, intentant mostrar-me com a una diputada contrària a Catalunya, als interessos de Catalunya i als de la seva ciutadania. I tot plegat amb un especial interès en mostrar-me com a “espanyolista” i sense criteri propi, quan qui em coneix sap perfectament que ni sóc “espanyolista” ni que tampoc segueixo consignes cegament.
Del text publicat de l’entrevista cal aclarir, d’entra- da, que respon a les respostes que vaig donar a l’entrevistador. Tot i així, de la forma i estil de les preguntes, així com de les conclusions que fa el propi entrevistador del resultat de l’entrevista, no puc deixar-me de lamentar d’alguns elements. Reconec que tot periodista és lliure de preguntar el que vulgui a les entrevistes que faci a qualsevol persona. Però no és menys cert que l’interès de l’entrevista és extreure informació de la persona entrevistada, i no pas mostrar el punt de vista de les coses que té l’entrevistador. Vist el resultat de la meva entrevista, sembla que el més important sigui que la persona entrevistada doni per certes les conclusions prèvies que té l’entrevistador. Sembla com si davant de les respostes que jo vaig donar, en no donar la raó a l’interès ideològic de l’entrevistador, aquest no fes més que insistir en la seva posició ideològica.
De com va anar tot plegat, dóna fe la pròpia afirmació de l’entrevistador “en aquesta entrevista hi va haver tensió només superada gràcies al somriure i bon caràcter d’ella”. Per tant, és un reconeixement implícit de que la tensió la duia el propi entrevistador al damunt. A continuació, l’entrevistador afirma que “a mi, políticament m’agradava Montserrat Capdevila per la seva intel·ligència, eficiència, bon tracte i simpatia”. I a continuació afegeix que “tot s’acaba en aquesta vida”. Certament, no trobo massa lògic que jo hagi deixat d’agradar a l’entrevistador, tant sols perquè no comparteixo el seu independentisme i el seu afany d’enfrontament amb Espanya. No s’entén com pel fet de no ser independentista una persona deixi de tenir determinades característiques i caràcter afable.
