Com activista, voldria plasmar unes reflexions que em porten de corcoll últimament.
Entenc, però no comparteixo, que la gent es distregui i no estigui per la labor de canviar o, si més no, d’intentar revertir la situació de desencís, desànim i indignació que ens envolta a tots.
La prova de que tot això és així la vaig percebre quan, fa uns dies, vaig tenir una trobada amb uns amics de Ca n’Oriac, compromesos com jo en la lluita en defensa de la Sanitat Pública. Aquesta trobada va coincidir amb la Feta Major del barri, la qual cosa incrementà l’afluència de veïns als bars, plens de gom a gom.
Veient la gent vaig pensar que si aquelles persones, que tenien tot el deret del món a passar-s’ho bé, fossin conscients del que s’està coent avui dia, d’altra faisó es trobarien. Per desgràcia no és així, i en el nostre pensament encara creiem que allò que ens estan prenent ens ho retornaran i tornarem al benestar d’abans. No ens enganyem: amb les nostres actituds i la nostra inconsciència, tots estem contribuint a endinsar-nos per aquest camí sense retorn, per aquesta senda llefiscosa i pútrida a la que hem caigut de quatre potes.
Als “patriotes” espanyols se’ls omple la boca quan parlen de la Constitució, una Constitució que diu que tots els ciutadans tenen uns drets garantits, entre ells, un lloc de treball, una vivenda, educació, sanitat pública… En defintiva, els drets mínims que necessita una persona per viure de manera digna. I aquests mateixos “patriotes”, quan s’està veient clarament que s’està incomplint per part de l’Estat l’aplicació de tots aquests drets, ara diuen que la Constitució és inviolable i no es pot esmenar.
I formulo una darrera reflexió: si la gent prioritza la festa i la inconsciència sobre allò que és verdaderament imprescindible i innegociable, mai més recuperarem els drets que, segons diuen alguns, tots vam votar i acceptar en el seu moment…
