Algunes ciutats, i també alguns polígons, “bategen” els seus carrers i places numèricament, es a dir, carrer 7 i avinguda 5 . I així, a més de ser un sistema pràctic, s’estalvien les discussions tan freqüents en molts ajuntaments quan es tracta de variar el nomenclàtor dels carrers. Aquí mateix hem assistit a algunes trifulgues cada vegada que el règim polític de torn ha canviat els noms dels carrers, si bé en alguns casos el poble que, en definitiva, és el que té l’última paraula, els ha acceptat o ha continuat amb l’anterior denominació, com és el cas, per exemple, del carrer de la Indústria que sempre hem conegut així per més que oficialment fos el de Calvo Sotelo o el de Francesc Layret, que continuem anomenant-lo Martí Trias, etc.
Malgrat tot, jo sóc partidari dels carrers amb noms i no pas numèrics. Em sembla que amb noms de persones concretes o amb topònims resulten més humanitzats i propers. Així ho ha fet la Universitat Autònoma, que tenia molts carrers sense batejar i ara, per facilitar les ubicacions amb el GPS, els ha donat noms força encertats. Bé força encertats amb alguna excepció, com és el cas del carrer Ho Chi Minh, que no entenc quina relació pot tenir amb Catalunya, ni amb la toponímia antiga ni moderna del Vallès. Estaria bé que l’Autònoma ens ho expliqués perquè realment resulta sorprenent.
