Vista al cap d’uns dies (o d’unes setmanes) i amb prou perspectiva, la Diada de Sant Jordi se’ns apareix com un conjunt de factors diversos que conflueixen en un punt comú: és, podríem dir-ne, la Festa Major de Catalunya, i així com en fem emblema del llibre i la rosa, hem d’atendre també altres aspectes del seu context. Des del punt de vista estrictament literari, aquest any la festa ha vingut marcada per la desaparició d’una gran figura, l’escriptor colombià Gabriel García Márquez, premi Nobel de 1982 i fabulador mític d’un món imaginari que ell ha fet proper i tangible: és aquell proclamat “realisme màgic” que tant soroll va fer al seu temps. El millor homenatge que li podem retre és rellegir-lo amb el mateix plaer que el llegírem a l’època en què es revelà: “Cien años de soledad”, per exemple, la novel.la que el va mostrar al món sencer o la que ell preferia, “El amor en los tiempos del cólera” o, si voleu, “El otoño del patriarca”, la novel.la que va escriure vivint a Barcelona als anys setanta, o qualsevol altra, que totes són esplendoroses i recomanables. Un altre fet a considerar és la concessió d’un dels Premis de Cultura de la Generalitat, ofegat entre molts altres, a Jaume Vallcorba, editor independent i culte, bon coneixedor dels clàssics i bon descobridor dels moderns, que fa anys que manté els segells Quaderns Crema en català i Acantilado en castellà: autors com Quim Monzó o Sergi Pàmies, Chateaubriand o Tolstoi, entre molts altres, mantenen ben alt el prestigi de les seves editorials, alienes potser a l’èxit comercial però sempre atentes a la qualitat literària. Si passem ara als fastos de la Festa del Llibre pròpiament dita, veiem d’antuvi aquest fenomen de l’allau d’autors que es presten a signar els seus llibres, un ritual o un ham comercial que congrega cues per obtenir una firma o una dedicatòria fictícia sense que hi hagi cap vinculació d’amistat o coneixença prèvia entre autor i lector que doni sentit a aquest fet. Per això, hi ha autors que s’hi neguen, com ens explicava Albert Sánchez-Piñol quan va venir uns dies abans a la Fundació Bosch i Cardellach, i com verifica Jaume Subirana, que proposa de crear l’AANSSJ, és a dir l’”Associació d’Autors que No Signen per Sant Jordi”, que tenen tot el dret a no participar en aquesta mena de circ mediàtic que s’ha posat de moda. Ja que es tracta d’una festa del llibre, caldrà parlar de llibres, doncs. En primer lloc, dels més venuts, per què la festa té sobretot un caire comercial innegable que, malgrat l’entusiasme del públic, no afavoreix precisament la qualitat literària. Però, posats a fer calaix, diguem que els llibres més venuts sembla que han estat “Desig de xocolata”, de Care Santos, premi Ramon Llull, i “L’altra”, de Marta Rojals; això entre els escrits en català, i en castellà, “Las tres bodas de Manolita”, de l’autora madrilenya Almudena Grandes. Aquest any, a més, han irromput al mercat una colla de llibres més o menys oportunistes sobre el tema de la consulta i el dret a decidir, la majoria dels quals són obra de periodistes que apleguen articles de premsa o bé proposen llargues entrevistes a alguns polítics. De valor literari dubtós, heus aquí alguns títols: “Cinc minuts abans de decidir”, de Lluís Bassets; “Catalunya independent?”, de Xavier Vidal-Folch; “9N2014”, de Jaume Barberà; “Doncs jo, ara, votaré sí”, de Jofre Llombart; “Carta a un indecís”, d’Eduard Voltas… En tot cas, és del tot recomanable l’estudi del politicòleg francès Alain Minc “El alma de las naciones”, sobre l’acció geopolítica dels països segons la seva identitat. Posant, doncs, al seu lloc els llibres més conjunturals o de temporada, i ara per a aquells que vulguin llegir literatura de veritat i de qualitat, no hi ha com retornar als clàssics, antics o moderns, la vàlua dels quals acredita la pervivència en el temps. Afortunadament, abunden les reedicions solvents i ara mateix es pot oferir un ventall ben ampli en diversos gèneres; per exemple: el “Llibre d’amic e amat”, de Ramon Llull; “El Paradís perdut”, de John Milton en la traducció recuperada de Josep Maria Boix i Selva; les “Fulles d’herba”, del pare de la poesia nordamericana Walt Whitman; el tercer volum de “La recherche…” de Marcel Proust, “El cantó de Guermantes”, en la nova traducció que en ve fent J.M.Pinto; les cròniques de Gaziel sobre la Primera Guerra Mundial, “De París a Monastir”; “El llogarret” , de William Faulkner; “La neu era bruta”, un policíac de Georges Simenon; o el “Teatre de postguerra”, de Josep Maria de Sagarra, un teatre de tesi, ben diferent del de la preguerra… El camp és molt ampli, i si volem podem celebrar cada dia des de casa, al nostre racó preferit, la Diada del Llibre, més enllà de les modes i cultivant la nostra condició de lectors fidels a nosaltres mateixos. “Si volem podem celebrar cada dia des de casa, al nostre racó preferit, la Diada del Llibre, més enllà de les modes”
