Opinió

LA MIRADA Actualitat del Greco

Aquest any es commemora el quart centenari de la mort del Greco, un pintor personalíssim, difícil de catalogar i de situar en el context de l’Espanya tenebrosa de Felip II. Nascut a Creta, format a Venècia i a Roma, deixeble que fou de Tiziano i, probablement, del Tintoreto, als 36 anys s’instal.là a Toledo el 1577; per situar-nos, era l’any que santa Teresa de Jesús publicava “Las Moradas”. El Greco, així conegut per la seva procedència, es deia Doménikos Theotokópoulos i fou una figura destacada de l’Espanya de la Contrareforma, si bé amb un llenguatge plàstic singular format pel color après a l’escola veneciana i les formes de l’escola manierista, posat de manifest pel tractament de les figures allargassades i ondulants, com a precursores del barroc, i que desconcertava el públic del seu temps que no el va acabar d’entendre. Un dels adjectius que se li aplicà durant molts anys, des seus contemporanis fins al romàntic Théophile Gautier, fou el d’”extravagant”, i el mateix rei Felip II no aprecià la seva pintura: quan li mostrà el “Martirio de San Mauricio”, que pintà per a l’Escorial, el rebutjà (val a dir que al pintor tampoc no li agradà gens el monumental monestir). És que el Greco tenia idees pròpies i no gastava manies: es diu que era un humanista refinat, orgullós de la pròpia cultura, amic dels plaers i que es feia pagar les seves obres. La gran discussió sobre el Greco versà, durant segles, sobre la seva visió de la realitat. Discussió esdevinguda tòpica sobre el seu cànon de les figures allargassades: es cregué que era un problema visual, un astigmatisme, o bé una estilització mística, o tal vegada una bogeria…, però el cert és que ell ho justificava dient simplement que allargava les figures perquè així eren més belles. Aquesta incomprensió durà molt de temps i, de fet, després de l’oblit consegüent, no se’l redescobrí fins a finals del segle XIX per obra dels pintors modernistes que, encapçalats per Santiago Rusiñol, li erigiren un monument a Sitges. No fou, però, fins l’any 1908 que el catedràtic d’història de l’art i destacat pedagog Manuel Bartolomé Cossío el reivindicà plenament amb el llibre que li dedicà i que estudiava a fons la seva vida i la seva obra. A partir d’ell, l’estudiarien també autors com Azorín –amb motiu del tricentenari– i enamorats de Toledo com Gregorio Marañón o Maurice Barrés, o tractadistes com José Camón Aznar. Avui dia, modèlic i indiscutible, es veu el Greco com un gran precursor de l’art contemporani; en efecte, els impressionistes foren dels primers en valorar-lo, sobretot Cézanne, que pintà una rèplica del seu retrat “La dama de armiño”, i a través d’ell, Matisse i els fauvistes, més tard, Picasso i tot, del qual es remarca especialment la influència rebuda de “El quinto sello del Apocalipsis”, sobretot els nus centrals que podien prefigurar “Les demoiselles d’Avignon”. Més enllà, s’ha assenyalat la influència en Modigliani en l’estilització de les figures, així com la influència en Kokoschka i els expressionistes arran del “Laocoonte” i els seus nus recargolats, sense precedents a l’època. Aquest impacte decisiu del Greco que posa en evidènciaa la seve modernitat és, sens dubte, el que ha motivat que, a partir de juny i fins a l’octubre, s’obri una exposició commemorativa singular al Prado, a part de la general que s’està fent ara a Toledo, que portarà per títol “El Greco y la pintura moderna”: comptarà amb 25 obres del Greco confrontades amb 70 d’autors moderns, 18 d’elles de Picasso, i altres de Manet, Pollock, cubistes i expressionistes principalment. Citem, en fi, ni que sigui de passada, les grans obres del Greco que tots tenim presents: “La Trinidad”, “El expolio”, “La Sagrada Familia con santa Ana”, “La Resurrección”, “El Bautismo de Cristo”, els nombrosos retrats dels apòstols, “El caballero de la mano al pecho”, i l’obra magna, “El entierro del conde de Orgaz” a l’esglèsia de Santo Tomé de Toledo. D’entre les moltes interpretacions que aquesta ha suscitat, destaco, per acabar, el paral.lel que en fa Manuel B. Cossío amb el “Quijote”, obra contemporània de la pintura: “… atreveríame a señalar dos notas comunes en ambas producciones. En primer lugar, que siendo el libro de Cervantes la más acertada expresión literaria, para conocer a fondo, tras de su universal sentido humano, el genio peculiar de nuestra raza, es, por su parte, el “Entierro” el ejemplar que más adecuadamente responde al mismo fin, dentro de la pintura… Por los mismos años se concebían, y en la misma amplia y soleada llanura castellana se engendraban, a la vista una de otro, la novela y el cuadro, las dos fuentes de vida más intensa, las dos más armónicas y originales conjunciones de idealismo y realismo que en el arte español se han producido”. DESTACAT “No se’l redescobrí fins a finals del XIX per obra dels pintors modernistes que, encapçalats per Santiago Rusiñol, li erigiren un monument a Sitges”

Comentaris
To Top