El rei Joan Carles I ha abdicat. La seva successió planteja interrogants i qüestions força interessants. Sobta que no hi hagi cap llei que reguli l’abdicació del rei. L’article 57.5 de la Constitució Espanyola afirma que una llei orgànica regularà les abdicacions i renúncies a la corona. Després de més de 35 anys de Constitució, ningú ha fet ni proposat aquesta llei orgànica. Ara, a corre-cuita, el govern del PP ha preparat un avantprojecte de llei -pactat amb la casa reial i amb el PSOE- per tal que el príncep Felip pugui ser rei (i serà una llei orgànica de rècord Guiness, amb només 28 paraules). Pel procediment de màxima urgència, les Corts Generals aprovaran per majoria absoluta aquesta nova llei. I haurà plegat un rei i en tindrem un altre. Per no haver, ni tant sols existeix cap reglament que reguli la presa de possessió d’un nou rei o reina. Joan Carles va ser designat rei per les corts franquistes, sense que en democràcia s’hagi previst res. Com sempre, Espanya és el país de la improvisació i de les coses fetes a última hora, de qualsevol manera. També s’ha generat força moviment entre la ciutadania demanant la convocatòria d’un referèndum per triar si Espanya ha de continuar sent una monarquia. La petició té la seva lògica, atès que més de 31 milions d’espanyoles i espanyols no van poder votar la Constitució, per no haver nascut encara o per no tenir l’edat per poder-la votar. D’altra banda, al 1986 es va fer un referèndum per decidir si Espanya havia de formar part de l’OTAN. Certament, la decisió sobre la forma d’estat o si cal mantenir l’actual monarquia té més importància que no pas el fet de formar part de l’OTAN. L’abdicació del rei es produeix en un context de crisi generalitzada del sistema polític espanyol nascut en la transició i fixat per la Constitució de 1978. El sistema democràtic actual pateix una crisi molt profunda, on el PP, el PSOE i la pròpia monarquia surten especialment tocats. La imprescindible regeneracío democràtica hauria d’incloure la valoració per part de la ciutadania sobre si cal continuar amb la monarquia. Del PP no es pot esperar massa cosa. Però el ridícul que està fent el PSOE (i també el PSC) és enorme. Una amplíssima majoria de la militància socialista, bona part dels votants socialistes, i també les joventuts socialistes catalanes i espanyoles són declaradament republicanes. Però la cúpula socialista ha pactat amb el PP i la casa reial una transició cap el nou rei el més ràpida i menys transparent possible. És una passa més en el suïcidi socialista. Davant de la contestació al règim constitucional actual, el nou rei ho tindrà força difícil. Si no pren mesures de forma ràpida, amb major transparència, proximitat (real, no només de paraula), austeritat i democràcia, el nou Felip VIè pot acabar com el seu besavi, Alfons XIII. El proper cicle electoral durà canvis molt profunds en l’estructura política del país. I qui ara no sàpiga adaptar-s’hi té tots els números per desaparèixer arrossegat pels nous temps de les societats catalana i espanyola. El nou rei haurà de ser molt més actiu en els canvis que necessita el sistema polític espanyol (lleis electorals, lleis de partits, qüestions territorials, etc.), o anirà posant en perill el seu càrrec i el futur de la monarquia. Una monarquia democràtica no és completament democràtica. Una de les claus de les democràcies modernes és la igualtat de drets i que tota persona és igual davant de la llei. Però una monarquia implica que només una persona pot ser cap d’estat. I la raó per ser cap d’estat és ser fill de l’anterior cap d’estat. A més, si el rei o reina no acaba fent bé la seva feina, no hi ha manera de treure’l. Per contra, als presidents de les repúbliques democràtiques n’hi ha prou amb no tornar-los a votar o votar a una altra persona. Per democràtics que siguin els estats amb monarquies, aquest fet trenca un valor bàsic de tota democràcia. I la ciutadania espanyola no és aliena a aquesta realitat.
“Davant de la contestació al règim constitucional actual, el nou rei ho tindrà força dif
