El retorn al Teatre Nacional de Catalunya del qui va ser el seu fundador, Josep Maria Flotats, al cap de disset anys d’absència, ha estat sens dubte un fet cultural de primer ordre que ha contribuït a posar les coses al seu lloc. Flotats ha escollit per al seu retorn, i com a bon francòfil que és per formació i per convicció, una comèdia de Marivaux, un autor venerat a França i quasi desconegut a casa nostra: “El joc de l’amor i de l’atzar”. Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux va néixer a les darreries del segle XVII i va omplir amb les seves obres la primera meitat del XVIII a la França de Lluís XV i dels enciclopedistes, amb Voltaire com a figura destacada. Una època de transició cap a la modernitat, de la qual Marivaux en podria ser l’emblema; jove llançat, ben aviat participà en la tertúlia de la marquesa de Lambert, en la qual es debatia entre els “antics” i els “moderns”, aquests defensats pel precoç autor, que als 18 anys ja estrenava la seva primera obra, en un acte i en vers, “El pare prudent i equitatiu”. Prudent i equitatiu ell mateix, no deixà, però, d’estar atent als aires del temps i de ser, alhora, un inconformista davant molts costums de l’època. Casat i amb una filla, quedà vidu aviat i sembla que mantingué bones relacions amb una actriu famosa, Sílvia, que representaria alguna de les seves obres. Marivaux es recorda avui sobretot per les seves comèdies, una trentena, però va escriure també sis novel.les i alguns assaigs, a més d’articles per a “Le Nouveau Mercure”, on es revelaria com un fi psicòleg i moralista. El seu fort foren les comèdies amoroses, en les quals analitza els sentiments humans i les seves sorpreses; així, es manifesta contra els matrimonis concertats i de conveniència, i aboga per la defensa de l’amor i l’emancipació de les dones, tot jugant amb la veritat i la mentida en una dialèctica pròpia del mecanisme teatral. En un dels seus assaigs deia, per exemple: “A l’altar es jura amor. Què significa però aquest jurament? No res més que la mera obligació de procedir com si l’amor existís, fins i tot quan ja ha desaparegut; en les coses del cor no es poden fer promeses per sempre”. Una mostra ben explícita del seu ideari. Una de les obres de més èxit fou, precisament, “El joc de l’amor i de l’atzar”, estrenada el 1730, la que ara ens ha portat Flotats, que la dirigeix. El seu títol ja prefigura tot un programa: per dir-ho en poques paraules, és una comèdia d’embolics, en la qual senyors i criats es bescanvien les seves identitats per tal de conèixer els autèntics sentiments de cadascú. Sílvia prova així els sentiments de Dorante, que el seu pare li ha destinat per espós, mentre que els criats Lisette i Arlequí, alhora disfressats de senyors, es revelen també el seu amor. No estem gaire lluny de la “commedia dell’arte” italiana,que aleshores derivava cap el teatre de Carlo Goldoni, rigorós contemporani de Marivaux. Altres influències recíproques es trobarien en el Fielding de “Tom Jones”, per exemple i, més lluny, en Prèvost (“Manon Lescaut”) o Swift (“Els viatges de Gulliver”). Altres obres destacades de Marivaux foren “El triomf de l’amor” i “La sorpresa de l’amor”, variacions sobre el mateix tema, o, en el camp de la novel.la, “La vida de Marianne”, extensa obra en onze parts, escrita al llarg de deu anys, i “El pagès nou ric”. En el camp de l’assaig, cal remarcar “Educació d’un príncep”, on exposa les seves opinions sobre política, i “El mirall”, comentaris sobre escriptors i filòsofs. Tot plegat conduïria Marivaux a ser membre de l’Acadèmie Française l’any 1742, quan ja lluïa d’un pensament sòlid i subtil, d’una elegància d’estil i d’un bon coneixement de la naturalesa humana i de les emocions femenines, qualitats que li valgueren el sobrenom del “Racine del segle XVIII”. Oblidat, però, al XIX, al començ del segle passat fou reivindicat per André Gide, que el considerava un dels deu millors novel.listes de la literatura francesa. La seva obra s’ha comparat, entre altres, amb el teatre de Pirandello en fer la ficció tan eficaç com la realitat, i avui dia fins i tot amb el cinema d’Eric Rohmer per la finor i la subtilesa de personatges i situacions, on sembla que no passi res quan està passant tot. Un dels nostres més perspicaços homes de teatre, Xavier Fàbregas, el definia així: “Intueixo, sota la seva civilitat extrema, més enllà dels diàlegs llimats i acurats, en els quals cercaríem debades un exabrupte, la presència de l’inconformista, del revoltat”. Gràcies, Josep Maria Flotats, per portar-nos-el a casa nostra…
“Prudent i equitatiu, Marivaux no deixà, però, d’estar atent als aires del temps i de ser, alhora, un inconformista davant molts costums de l’època”
