Recents estudis situen Catalunya en una posició molt elevada en el nombre de llars per sota del llindar de pobresa. Concretament per a 2011 la xifra és del 33% de les llars, proporció que solament quedaria superada per les Canàries (39%) i seria la màxima peninsular. Aquest fet es deu al càlcul del cost de la vida als diferents territoris de l’Estat. Aquestes diferències són notables, essent el màxim a Catalunya amb 22,84 punts per sobre de la mitjana espanyola (100) i distanciada fins a 51 punts del cas extremeny (71,39), l’últim en l’escalat. El cost de la vida no és allò que ens senyala l’IPC (l’índex de preus al consum), el qual ofereix un ventall molt menor d’oscil·lació (+/- 1 punt sobre la mitjana segons territoris). El fet explicatiu de la vida molt més cara és la seva gran variació en les grans àrees urbanes, en la costa mediterrània i àrees turístiques respecte la resta peninsular. Aquesta magnitud de xifra de pobresa a Catalunya, amb un rècord peninsular, contrasta essent una regió econòmicament líder, de forma que no queda en cap posició ambigua, ni mitjana ni reculada, sinó clarament destacada. I si comparem amb altres regions de referència, com Madrid o les forals, totes elles amb economies dinàmiques i molt urbanes, Catalunya les supera clarament, al mateix temps que també supera la resta de les mediterrànies, com la Comunitat Valenciana, Balears, Murcia i Andalusia. Si les dades les analitzem per a un altre moment i els estudis ens aporten la data 2006, en plena eufòria de la bombolla econòmica, els resultats no són millors, sinó encara pitjors. En aquell moment també Catalunya liderava en solitari la presència de llars pobres, amb un 35,22% (i llavors superava les Canàries). Si hom tributa (IRPF, seguretat social,…) a un lloc, per a tu allò que abones té que veure, amb el cost de la teva vida allà mateix. El problema apareix en les transferències fiscals entre territoris, ja que 1 euro no és el mateix arreu. El valor nominal del diner és idèntic i el real n’és un altre totalment dependent del lloc on s’usa. És lògic, per exemple, retirar-se i cobrar el retir a una província barata. Però allò que pot ser una estratègia personal, a nivell d’Estat pot esdevenir un autèntic malefici. Les rendes familiars es constitueixen amb els sous directes i amb els indirectes o socials, de forma que la presència de més pobres a Catalunya que a la resta peninsular esdevé un fet que mereix explicació. La major presència de pobres no es deuria a un major classisme a Catalunya que a la resta de l’Estat (a Catalunya les diferències són sota la mitjana estatal), sinó a un llindar general de major cost de la vida per al conjunt de tots els catalans, la qual cosa engruixiria directament l’estrat amb menys ingressos fins augmentar la seva quota molt per damunt de la resta de l’Estat i respecte d’allò que podríem esperar del nostre dinamisme econòmic Si les transferències fiscals de Catalunya a la resta de l’Estat no assolissin els llindars que avui són, llavors de forma molt clara podria pujar la redistribució local per al conjunt de la població, via sou directe o indirecte i ens escaparíem del rècord de pobresa. La pobresa a Catalunya no és solament una qüestió d’una part de la societat sinó del seu conjunt. La possessió d’estructures d’Estat, com el concert fiscal o la capitalitat, atorguen a territoris comprables amb Catalunya instruments específics de despesa pública i de sector públic local que incideixen molt directament en la seva economia. De cap altra forma no es pot explicar la constat reducció a Catalunya de la renda familiar mitjana al llarg dels quinze anys darrers o el decreixement del PIB, respecte de la mitjana espanyola, fets totalment contraris de la tendència a les comunitats forals o a Madrid. També a Catalunya el volum de l’atur és significativament superior a Madrid i a les comunitats forals i es deu al mateix factor de manca de sector públic equivalent. Així, doncs, una sagnia constant demostra efectes macroeconòmics, com també sobre les persones, com expressa l’elevat llindar de pobresa a Catalunya. Situar un límit les transferències fiscals entre territoris (per exemple en el 4% màxim), seria un mecanisme de racionalitat econòmica que no es refiaria del valor nominal de la moneda sinó del real. Transferir diners a comunitats amb un molt menor cost de vida, quan la transferència és alta, significa un empobriment propi i una transferència exagerada. La pobresa a Catalunya senyala una manca d’Estat, o d’instruments d’Estat. La pobresa a Catalunya revela l’empobriment en conjunt dels catalans i més penalització a les capes més desemparades, això com el seu increment en magnitud. És molt clar d’allò que es dol Catalunya i el debat de la sobirania en parla directament.
“El valor nominal del diner és idèntic, però el valor real depèn del lloc on s’usa”
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
% llars amb pobresa (per sota del 60% de la mitjana de la despesa familiar), tenint en compte el cost de la vida en cada territori. 2006 2011 Andalusia 31,25 27,51 Aragó 26,86 24,36 Astúries 29,38 20,35 Balears 23,84 29,49 Canàries 30,94 39,32 Cantàbria 32,49 20,79 Castilla y León 29,79 22,25 Castilla – La Mancha 25,74 18,88 Catalunya 35,22 33,03 Comunitat Valenciana 24,37 27,67 Extremadura 28,58 17,67 Galícia 31,39 25,16 Madrid 28,75 25,65 Murcia 23,36 27,60 Navarra 29,88 25,77 País Basc 27,32 20,37 Rioja, La 19,78 14,86 Espanya 29,47 26,86
