Al mirar enrere per saber més referent a la nostra història, constatem que els anys dels darrers segles acabats en 14 estan impregnats tots ells d’un alt significat nacional. Així, el 22 de juliol de 1614, Ramon d’Olmera i d’Alemany era nomenat el 84è. president de la Generalitat de Catalunya. Durant el seu mandat de tres anys, van produir-se incidents amb els bandolers que, com Joan de Serrallonga i Perot Rocaguinarda, actuaven empesos pel seu desacord amb les institucions arran la situació social que a Catalunya es vivia. Un segle més tard, el 1714, un fet decisiu sobradament conegut de la nostra història: el setge de Barcelona, una de les darreres operacions militars de la Guerra de Successió Espanyola que enfrontava els defensors de Barcelona (que donaven suport a Carles III) amb els exèrcits de Felip V. El setge va acabar amb la derrota dels defensors de Barcelona, sobrepassats en nombre i envoltats pels soldats borbònics. D’aquella desfeta, una duríssima repressió, la crema d’algunes ciutats, la derogació de lleis i furs, i els Decrets de Nova Planta (1716). Si avancem i canviem de segle, a finals del mes de maig del 1814 es retiraven de Barcelona les tropes franceses que havien ocupat la ciutat des del 1808. D’aquesta manera es posava punt i final a la Guerra del Francès (tal com se la coneix a Catalunya), o a la Guerra de la Independència (tal com se l’anomena a la resta d’Espanya). Una guerra que tantes víctimes va causar entre la població, i que tanta fam va deixar darrere seu. La guerra acabà amb l’expulsió dels francesos, i també amb la derogació per Ferran VII de la que havia estat la primera constitució espanyola, la Constitució de Càdis (1812), una de les més liberals de l’època. Va ser així com Espanya i Catalunya retornaven a l’absolutisme monàrquic que les Corts de Cadis havien abolit. Els habitants de Catalunya tornàvem a ser súbdits de la monarquia absolutista de Ferran VII. Amb l’arribada del segle XX, un altre any acabat en 14 prou singular. L’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya que fins a la seva mort (el 1917) presidiria Enric Prat de la Riba. Ell va ser, a partir que Eduardo Dato promulgués el reial-decret que havia d’obrir les portes perquè les diputacions provincials espanyoles es poguessin mancomunar per millorar la seva capacitat administrativa, qui va saber edificar una institució cabdal que aniria més enllà d’una simple ‘millora administrativa’. La Mancomunitat va ser una experiència política i social del catalanisme que quedaria frustrada per la dictadura de Primo de Rivera que l’abolí l’any 1925. No obstant i això, la Mancomunitat va deixar darrere seu un pòsit d’avenços i d’estructures modernitzadores per al país, especialment en l’àmbit de l’agricultura. Com recordava el president Artur Mas fa uns mesos arran la commemoració oficial del centenari de la Mancomunitat, “mai tants pocs, en tants pocs anys, i amb tan poc havien fer tant”. Però l’any 1914 no va ser només transcendent per Catalunya. Ho va ser també per Europa i pel món. El juny d’aquell mateix any, a Sarajevo, queia assassinat l’hereu de la corona austrohongaresa; un fet que va ser l’espurna que va desencadenar la Primera Guerra Mundial. De cadascun d’aquests anys 14’s se’n poden extreure lectures no sempre coincidents. En qualsevol cas sorprèn que les celebracions d’enguany entorn el tricentenari de l’Onze de Setembre de 1714, faci que estem passant pràcticament de puntetes pel centenari de la Mancomunitat de Catalunya, i sobretot s’amagui el 1814 que va ser l’any final d’un període convuls en el que el país el va viure i patir dividit entre els patriotes i els afrancesats. Uns i altres es debatien enmig de conceptes gens fàcils de compaginar com eren el patriotisme, la nació i la modernitat amb el resultat final de tornar a ser súbdits, després d’uns anys d’haver estat ciutadans. ([email protected])
“Estem passant pràcticament de puntetes pel centenari de la Mancomunitat de Catalunya”
