El mes de juny acostuma a ser un mes amable perquè ens acosta el bon temps, encara sense calors sufocants, i perquè ens porta moltes festes arrelades als costums populars. Aquest any, a més, inclou algunes festes mòbils que acostumen a escaure’s al mes de maig; i, encara més, impensadament ens regala un esdeveniment inèdit per a les darreres generacions: el recanvi d’un rei, sense estalviar l’enyorança d’una possible república. Un conjunt d’allò més atractiu.
Ha començat, precisament, amb la festa de l’Ascensió, que sol ser anunci del bon temps: per l’Ascensió, cortines al balcó, es deia abans. L’Ascensió del Senyor, que ens permet assistir a aquell episodi dels Fets dels Apòstols tan gràfic, quan Jesús s’acomiada dels deixebles i s’enlaira davant d’ells mentre un núvol se l’enduu; encara s’estaven mirant al cel, quan se’ls presenten dos homes vestits de blanc que els diuen: “Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel…?” i els asseguren que tornarà de la mateixa manera que l’han vist marxar. De fet – com digué el canonge Leclercq – se’n va, però per estar més present.
L’Ascensió és l’anunci de la Pentecosta, la Pasqua Granada, que en els mateixos Fets dels Apòstols es plasma en aquell altre episodi de l’aparició d’unes llengües de foc sobre els seus caps, signe de l’adveniment de l’Esperit Sant, i de la concessió del do de llengües que els permet expressar-se en diversos idiomes perquè tothom els entengui. Un altre fet prodigiós que, a més de constituir la creació de l’Esglèsia, de passada proposa la invenció de la traducció simultània, prova que allò més espiritual a vegades es pot convertir en allò altre més tangible i més pràctic.
Uns fets tan extraordinaris havien de portar, un dia o altre, a celebrar l’exaltació de l’Eucaristia, el cos de Crist entre nosaltres: “Jo sóc el pa viu, baixat del cel”, i així fou com el Papa Urbà IV instituí la festa de Corpus l’any 1264, una festa aviat popularíssima que entre nosaltres es plasmaria en la solemne i colorista processó i en la insòlita atracció de l’ou com balla als claustres de la catedral de Barcelona, tradicions que es remunten, respectivament, als anys 1320 i 1637; d’aquesta darrera es diu que ve a representar la figuració de l’Eucaristia, però també la plenitud de la primavera , el renaixement de la vida. Amb els seus guarniments i olors de clavells i ginesta, Manuel Brunet en digué al seu recull d’articles “Cada dia és festa” que Corpus és una festa catalaníssima, perquè els clavells vermells i la ginesta groga són els colors de la nostra bandera: potser això explica que un any per Corpus ens bullissin les sangs, conclou. Incansable, el juny ens porta encara la celebració de tres sants ben populars i festejats. El primer és sant Antoni de Pàdua, frare franciscà company de sant Francesc d’Assís que, així com aquest es dedicava a predicar als ocells, ell es dirigia als peixos, que treien el cap de l’aigua per escoltar-lo; feia tants miracles que el seu superior li prohibí de fer-ne més, i en una ocasió que veié com un paleta queia de la bastida li manà que s’aturés mentre anava a demanar permís per salvar-lo: no és estrany que els paletes el tinguin per patró, i no sé si els peixos…
Però la festa grossa d’aquest temps és la de sant Joan Baptista, que ve a coincidir, més o menys, amb el solstici d’estiu, és a dir, el dia en que el sol es veu més alt en relació a l’horitzó. Figura destacada del santoral, el mateix Jesús digué d’ell que era el més gran dels profetes, i l’altre Joan, l’Evangelista, constatà: “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni, a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués”. Tot això fa de la nit de sant Joan — el Nadal de l’estiu, en diuen — una nit màgica en la que l’aigua i el foc purificadors hi tenen un paper destacat; és temps de sortilegis, de trobar marit, de collir les herbes màgiques: la falguera, l’espígol, la farigola, la ruda, la valeriana…, que tenen propietats extraordinàries, des de tornar invisible a fer perfums guaridors o portar bonaventura. Per tot això, mossèn Cinto cantava al seu “Canigó”: “Lo dia de sant Joan/ n’és dia de festa grossa./ Les nines del Pirineu/ posen un ram a la porta…”
Després de sant Joan, per tal d’arrodonir-ho i com si fos la torna per acabar de fer el pes, ve sant Pere, un sant també molt popular, pescador de peixos i pescador d’homes, feble i valent a la vegada, a qui Jesús escollí com a pedra fonamental: “Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Esglèsia”. L’acompanya sempre sant Pau: si un va ser capdavanter en la confessió de la fe, l’altre la posà a plena llum i l’estengué pel món del seu temps.
Només calia, doncs, entre tants fets extraordinaris, situar-hi, com dèiem, la festa inèdita del recanvi de rei per tenir, aquesta vegada, un juny ben arrodonit.
“El mes de juny acostuma a ser un mes amable perquè ens acosta el bon temps i ens porta moltes festes arrelades als costums populars”
