La gent no acostumem a celebrar les dates que ens porten mals records. Celebrem l’aniversari del naixement d’un fill, però no el dia que vàrem tenir un accident a la Ronda Litoral.
De la mateixa manera, els països també celebren la data de la independència (per molts països celebren la data de la seva independència d’Espanya) o de la signatura de la seva Constitució, però no pas l’any que varen perdre una guerra.
Bé, no es pot dir això de tots els països. Com a mínim n’hi ha tres que sí que ho fan: Austràlia i Nova Zelanda, que commemoren la desfeta dels seus soldats a Turquia durant la Primera Guerra Mundial, i Catalunya.Els habitants d’Austràlia i Nova Zelanda han aprofitat aquest fet per fer-ne un dia de record als seus herois, però també per reflexionar sobre l’estupidesa de totes les guerres.
Els catalans celebrem l’11 de setembre des de l’any 1886, amb diferents parèntesis, que coincideixen amb els períodes de repressió cultural i nacional més intensos i evidents de l’estat espanyol cap a Catalunya: les dictadures (la resta del temps també, però no ha estat o és, tan intensa i/o tan evident).
Podem afirmar que som on som en aquests moments, en gran part gràcies al fet que algú amb visió de futur va decidir que calia recuperar la memòria dels fets de 1714 i dels anys immediatament posteriors. Perquè l’estat espanyol bé que s’havia afanyat a ocultar-ho amb la intenció que s’oblidés. Penseu que Barcelona es va quedar sense universitat durant 123 anys, des del 1714 fins al 1837! Amb molta paciència i dedicació, des del 1886 fins avui, els estudiosos han anat trobant les peces del puzle de la història perduda del nostre país, i ara tenim un bon coneixement de la Catalunya d’abans i de després de l’arribada de Felip V. I ens podem horroritzar i indignar amb tot allò que hem descobert. El Born Centre Cultural és potser el màxim exponent de la recuperació de la memòria històrica, però també el Castell de Cardona o la Seu de Lleida. Altrament, ho hauríem oblidat, i potser ara seríem com Aragó, una regió que ha assimilat completament la cultura castellana i que arracona amb ràbia el català i el seu propi aragonès. Ep, el govern aragonès, no pas la gent ni els pobles.
Diu en Steven J. Mock en el seu llibre ‘Symbols of defeat in the construction of national identity,’ dins el qual dedica unes quantes pàgines a l’11 de setembre català, que de les derrotes les nacions sovint en fan tòtems amb els quals reafirmen la seva identitat. Segurament sí. Segurament les nacions que no han de patir per seguir existint. A Catalunya la commemoració de la gran derrota li ha servit per no oblidar, per mantenir consciència de la constant agressió espanyola contra la cultura catalana i per mantenir l’anhel de llibertat.
Diu l’Oriol Junqueras que som el fruit de moltes derrotes i llavor de moltes victòries. Per tot això, quan siguem independents, no hem de bandejar l’11 de setembre, perquè si hi ha la commemoració del dia de la independència serà només perquè abans haurà hagut moltes commemoracions del dia de la derrota. I quan dic que n’hi haurà hagut moltes, moltes ja són les que portem ara.
“Els catalans som el fruit de moltes derrotes i llavor de moltes victòries”
