Vam fer moltes bromes quan vam saber que crearien en un ‘banc dolent’. Ara ja sabem que no és dolent: és pitjor. En poc temps, la Societat de Gestió d’Actius Immobiliaris Procedents de la Reestructuració Bancària, (SAREB) s’ha convertit en el truà financer d’Espanya. El paper de la SAREB és salvar el cul de la banca. I ho fa complint les dues condicions pròpies del món financer: que la banca sempre guanya; i que quan perd ho paguem nosaltres.
Se suposava que el banc dolent compliria la funció que instruments similars han tingut en altres països: comprar actius tòxics a preu de mercat, i a canvi els bancs es veuen obligats a donar crèdit pel mateix import d’aquells actius de què es desprenen. Però això és Espanya, i si anomenem dolent un banc és perquè és dolentíssim. Fins ara, la SAREB ha permès als bancs “bons” treure dels seus magatzems tota la porqueria que no tenien on col·locar i que contaminava els seus comptes. Milers d’habitatges, acabats i a mig construir, enormes quantitats de sòl, i també préstecs irrecuperables, han sortit de les carteres malmeses de la banca per acabar al banc dolent. Més del 40% dels actius tòxics de la banca ja són de la SAREB.
Sobre el paper, la SAREB ho compra tot a preus més baixos del que deien valer en els balanços dels bancs. Però hi ha dubtes que el descompte estigui realment al nivell de la caiguda que s’ha produït en els preus des la bombolla en què van ser valorats aquests actius. No cal dir amb quins diners estan comprant tot aquest totxo ruïnós: amb els nostres diners, amb els més de 2.000 milions aportats per l’Estat en constituir la SAREB, però sobretot amb més de 50.000 milions de deute amb garantia de l’Estat. És a dir, garantits per tots nosaltres. En un país amb un problema greu d’habitatge com Espanya, l’enorme cartera immobiliària de la SAREB podria ser la base d’una política d’habitatge social. Però res d’això: el que fa el banc dolent és desfer-se’n, venent a qui vulgui comprar. O més aviat malvenent.
El banc dolent empaqueta pisos, oficines i sòl, i el paquet el col.loca a qui té diners per comprar-lo: els fons de capital risc, els coneguts ‘voltors’ del món financer, que estan fent el seu agost a Espanya comprant tot el que està a preu de saldo: empreses en dificultats, accions devaluades, serveis privatitzats, patrimoni liquidat, préstecs pendents de pagament, i habitatges. Molts habitatges.
Però és que tampoc és cert que els voltors tinguin diners per comprar aquests paquets: són llestos, no arrisquen, perquè la pròpia SAREB els dóna tota mena de facilitats: els aplica bons descomptes, els busca finançament, els avala o fins i tot els cobreix les pèrdues possibles en cas que els preus segueixin caient després de comprar. Amb els nostres diners, és clar.
El banc dolent és avui el major venedor de pisos a Espanya. Inclosos pisos de desnonats, o dels que estan a punt de ser-ho. I, a l’hora de negociar amb els desahuciables, actua com el poli dolent de la banca, implacable.
I amb prou feines sabem res del banc dolent. Es mou en la clandestinitat. No fa rodes de premsa ni entrevistes, no compareix al Congrés, de la seva presidenta només sabem el nom, Belén Romana, i el seu sou, 33.000 euros al mes. I encara que la quasi totalitat dels diners amb què compta la SAREB són diners públics, li han donat forma de societat privada, per no computar com a deute, inflant la participació del capital privat de forma desproporcionada a la seva aportació. Així es pot moure al seu aire, gastant els nostres diners sense que sapiguem com.
El banc dolent va arribar amb el rescat europeu. El rescat s’ha tancat, però el banc dolent es queda.
“Encara que la quasi totalitat dels diners amb què compta la SAREB són diners públics, li han donat forma de societat privada per no computar com a deute”
