El Museu d’Art de Sabadell ens convida a una passejada pel món de Joan Vilacasas i, en conseqüència, a endinsar-nos en un terreny insòlit on s’apleguen pintura i escriptura, saviesa plàstica i sentit lúdic, ironia i poesia, realitat i ficció en una amalgama indestriable de múltiples sensacions.
Només entrar a l’exposició ens surten a l’encontre un exèrcit de marcians, ceràmiques i terracotes de petits monstres cordials que semblarien escapats d’una tela de Hieronymus Bosch si no fos que sabem que acaben de desembarcar d’aquestes naus i astrometries que han aterrat una mica més enllà, desferres ordenades per la mà de l’artista: heus aquí unes mostres contundents de la fusió d’ofici, enginy, joc i sensibilitat que caracteritzen l’art de Vilacasas.
Abans, però, ens espera l’”Autometria 600”, el cotxe que semblava un utilitari decorat i que se’ns ofereix per traslladar-nos a aquest món de fantasia ara al nostre abast; aprofitem-lo. Un cop rebuts pels marcians i els seus vehicles, ens podem passejar pel carrer de Sant Antoni, on l’artista havia tingut l’estudi més bonic del món i des d’on atalaiava els aires de París que l’esperaven: “Joan Vilacasas – rimaria el seu amic Pere Quart — / fuig del país!/ Deixa la vila, surt de les cases,/ salta la ratlla, vés a París!”
Heus aquí que ens trobem ara, de cop, a La Creuse, als ponts sobre el Sena, al parc de Montsouris, per aterrar després sobre les Planimetries, una invenció de l’any 58 que determinarà l’expressió plàstica del pintor en les seves nombroses variants, ciutats aèrees amb gruixos matèrics o estilitzats que plasmarà sobre materials diversos, teles, fustes, porexpan, paper, cartró, teixits…I que, amb el temps, esdevindran teles escrites – la pintura és com la poesia, que deia Horaci – amb llegendes de toponímies increíbles: vial del Pere Buxó, revolt del Sòcrates, golf de la serpentina, tirany de la Cruspinera, fondalada del Bassiol de les quatre gotes… Imaginació desbordada d’un pintor que, a més – no ho oblidem –, és escriptor.
Però hi ha un altre aspecte de Vilacasas poc o gens conegut, i és el seu interès pel cinema. Per entrar-hi, m’heu de permetre explicar alguns records personals que ho confirmen. Ens hem de remuntar als primers anys seixantes, quan feia poc que havia tornat de París i s’havia instal.lat a l’estudi de Consell de Cent, que jo havia conegut encara espaiós i ple de llum, quan tot just es començava a poblar de fòtils i rampoines dels Encants Vells. Per aquella època jo estava molt ficat al món dels cineclubs i de la teoria cinematogràfica, i una de les activitats en què participava eren els Congressos Internacionals Cinematogràfics de Barcelona i els Col.loquis Internacionals del Color als quals assistia Vilacasas: allà ens vam conèixer i, parlant, parlant, ell em descobrí el seu amic Ton Sirera, pintor i cineasta lleidatà, autor d’alguns curtmetratges molt interessants. Així fou com li vaig encarregar el pròleg del llibre “La nueva frontera del color”, editat el 1962 com a volum número 33 d’una col.lecció de llibres de cinema que jo dirigia des del Cineclub Monterols i editava l’editorial Rialp, de Madrid. Pròleg ben saborós en el qual Vilacasas evocava la seva participació com a extra del film de Sacha Guitry “Si Versailles m’etait conté”, filmat el 1955, filmació que li evocà, per cert, la pintura de Brueghel.
L’interès de Vilacasas pel cinema es mantingué viu al llarg del temps, i així quan l’any 1997 li vaig organitzar l’exposició antològica a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, de la qual era aleshores vicepresident, ens tornàrem a veure amb assiduïtat i emprenguérem converses i contactes (entre els quals, una anada a dinar a la Barceloneta amb el seu 600 fet una autometria ambulant baixant per la Rambla!). Per aquell temps, vaig tenir l’oportunitat de dictar un curset de cinema a l’escola Eina de disseny, després d’anys d’estar allunyat del medi, cosa que va engrescar Vilacasas que, malgrat els anys i les primeres xacres, va voler assistir-hi amb tanta constància com entusiasme.
I, posats a explicar, sóc testimoni també – apel.lant ara a la seva faceta d’escriptor – de la lectura com a jurat de la seva darrera novel.la – en publicà sis, més tres llibres de prosa vària –, titulada “Doble negre”, que presentà al Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell, i que en no ser premiada restà inèdita, en la qual parodiava la seva experiència amb la Sala Gaspar als anys seixantes. Afegim encara a tot això la seva tasca de dramaturg (sota el pseudònim de Carles Valls) i de guionista de ràdio i televisió, i tindrem una idea aproximada de la dimensió i riquesa del seu món, per a goig dels seus amics i admiradors.
“S’apleguen pintura i escriptura, saviesa plàstica i sentit lúdic, ironia i poesia, realitat i ficció en una amalgama de múltiples sensacions”
