Una màxima fonamental del sindicalisme és que quan s’inicia una vaga, cal tenir previst quan i com acabar-la. És una actuació intel·ligent, sobretot quan es planta cara a qui té més poder. Artur Mas no tenia present aquesta màxima sindicalista, provocant que el viatge independentista d’Artur Mas sigui un laberint, cada dia més profund i recargolat, i de més difícil sortida. A un governant se li demanen solucions no pas que fiqui el país en laberints d’impossible sortida.
Aquesta setmana, amb la proposta d’una mena de pseudoconsulta d’estar per casa, Artur Mas ha generat per primera vegada un gran consens: en contra seu, és clar. La ciutadania favorable a la consulta del 9N se sent traïda. La ciutadania contrària respira tranquil·la perquè amb una consulta tan naïf i sense conseqüències, no caldrà preocupar-se d’anar a votar. La proposta de Mas només pot acabar servint perquè hi votin els convençuts. I una votació on només van a votar els d’un bàndol o opinió, dóna uns resultats sense cap legitimitat.
Artur Mas ha demostrat aquesta setmana que la seva principal motivació és la seva supervivència política, no pas l’interès del país. Mas creu que si un parell de milions de persones voten en aquesta pseudoconsulta, ell continuarà sent el referent del catalanisme, situant-se molt millor de cara a les eleccions. Però sembla mentida com no s’adona que el govern del PP també impedirà aquesta pseudoconsulta. Al final, ens podem trobar amb una consulta tant “de fireta” que, certament, no valdrà de res.
El comportament dels partits polítics és també egoïsta, mirant pels seus interessos de cara a les properes eleccions. Uns neguen sistemàticament la condició de nació a Catalunya, però fracassen en actes com els del 12 d’octubre a la Plaça Catalunya (PP i C’s). D’altres només miren de sortir guanyadors de tot plegat, com a “garants” de la voluntat popular, però sense donar alternatives (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP). I al PSC no saben què fer ni què dir perquè temen ajuntar-se amb uns per por que se’ls vegi una tirada espanyolista i conservadora, alhora que amaguen el catalanisme, no fos cas que el PSOE els estirés les orelles.
Tothom sabia que el govern del PP ho rebutjaria tot, duent-ho al Tribunal Constitucional (TC), que està completament al servei del PP. Però veus de pes dins CiU afirmaven que estava tot controlat i que es votaria sense problemes el 9N. Al final, la ràpida maniobra del PP amb el TC ha mostrat públicament que la famosa consulta del 9N era tan fràgil com sòlida és la por a plantar cara a l’estat espanyol.
Artur Mas i els partits partidaris de la consulta del 9N tenien tres camins a seguir. El primer camí era acceptar la suspensió de la consulta i esperar temps millors. El segon camí consistia en plantar cara a l’estat i al TC, tirant endavant la consulta, amb totes les seves conseqüències polítiques, jurídiques i inclús penals. Al cap i a la fi, tot procés secessionista té un moment en què trenca la legalitat de l’estat del que el nou país se separa.
El tercer camí era convocar eleccions al Parlament de Catalunya de forma immediata. Es comenta que podia haver-hi una candidatura conjunta CiU-ERC (i potser també amb ICV-EUiA i CUP), formada per persones de la societat civil, amb l’objectiu que el nou Parlament iniciés les negociacions amb l’estat per a una futura independència de Catalunya. Però a CiU no ho volen ni els d’Unió ni molts diputats actuals, temerosos de perdre el seu estatus actual. I a ERC no volen una candidatura conjunta per negociar res amb l’estat, sinó per proclamar directa i immediatament la independència.
Actualment, i en bona part per culpa d’Artur Mas, Catalunya està dins d’un laberint de difícil sortida. Podem acabar devorats per un Minotaure amb la cara de Mariano Rajoy, o podem sortir-ne amb l’ajut d’una impossible Ariadna que no sabem qui pot ser. Mentre, i passi el que passi, continuarem patint atur, pobresa, retallades, dificultats per a empreses i autònoms, etc.
“Passi el que passi, continuarem patint atur, pobresa, retallades, dificultats per a empreses i autònoms, etc”.
