Opinió

Els amics de Jaume Pla

En ocasió d’acomplir-se el centenari del naixement de l’artista es creava a Barcelona, a les portes de 2014, l’”Associació d’Amics de Jaume Pla”, que des d’aleshores ha vingut celebrant diversos actes: a Barcelona (a la Biblioteca de Catalunya o a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi) i a altres poblacions vinculades amb ell com Tossa de Mar o Torredembarra.

Jaume Pla, gravador i mestre de gravadors, excel.lí en la pràctica del gravat calcogràfic, un art minoritari i difícil, però fou també un pintor notable, director d’edicions, crític d’art i escriptor de llibres memorialístics, fins al punt d’arribar a guanyar el Premi Sant Joan de 1995, creat al seu dia per la Caixa de Sabadell. Una personalitat tan completa deixà una empremta pròpia en l’art català del segle que el portà a obtenir distincions com la Creu de Sant Jordi i la de Membre d’Honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Nascut a Rubí en una família treballadora, exercí de jove de pintor de parets però les seves inquietuds el portaren aviat a prendre contacte amb els “Amics de les Arts” de Terrassa i, acabada la guerra civil, amb el taller que el pintor i gravador Ramon de Capmany tenia a l’editorial Montaner i Simón (actualment Fundació Antoni Tàpies) per il.lustrar els llibres que s’hi editaven. Allà, Jaume Pla es familiaritzà en l’art del gravat i en l’edició de llibres, activitats que elevaria a la perfecció: a més de practicar la xil.lografia, la litografia i l’aiguafort, conreà especialment el burí i la punta seca, que requereixen la incisió directa sobre la planxa, sense usar àcids i sense possibilitat de corregir un possible error.

Així esdevingué expert gravador, teòric i promotor de gravats. A part de publicar l’any 1956 un llibre sobre “Técnicas del grabado calcográfico”, molt didàctic, tingué la idea d’ensenyar a gravar altres artistes que no coneixien o no s’atrevien a practicar aquesta tècnica, de la qual ell destacava: “els negres vellutats que pot donar la punta seca, la línia pura i esclatant del burí, els obscurs infinitament matisats de l’aiguafort, no s’assemblen als assolits per cap altra tècnica”. Amb aquest afany naixien el 1949 “Les Edicions de la Rosa Vera”, de lema verdaguerià i voluntat de proselitisme, per on, amb els anys, hi col.laboraren 98 gravadors sota el seu guiatge. Una tasca d’aquestes característiques necessitava algun patrocini econòmic que no era fàcil d’obtenir, i que a força de tenacitat Pla trobà en la figura de Víctor Maria d’Imbert, un comerciant amb botiga oberta a la Via Laietana, amic de les arts que per aquelles dates patrocinava també els Salons d’Octubre, que al llarg de deu anys animarien les arts plàstiques de la postguerra.

Passat el temps i fincats nosaltres a Sabadell, la meva muller, Maria Peña, s’havia llicenciat a la Universitat Autònoma en Història de l’Art i precisament havia fet un treball sobre els Salons d’Octubre i el mecenatge d’Imbert, que s’estenia, doncs, a les Edicions de la Rosa Vera, cosa que ens portà a conèixer i tractar Jaume Pla, que ens acollí al seu recés de Vallvidrera amb la seva cordialitat i vehemència, posades de manifest quan li mostràrem el nostre interès pel gravat. Generós i agraït com era, ens obsequià amb un dels gravats de “Les Comarques de Catalunya” al peu del qual signà la següent dedicatòria: “ A Joan Ripoll i Maria Peña que – lloats siguin els déus! – estimen el gravat”.

Ocorria això en una tardor dels primers anys vuitanta i, doncs, de la seva pròpia tardor que no minvava encara les seves forces, i aquesta primera trobada donà pas a d’altres encontres que ens permeteren conèixer la seva obra i els seus judicis sobre l’art dels nostres dies, dels que era un jutge sever. A partir d’aquí, Jaume Pla fou conegut entre nosaltres, a Sabadell, a través d’alguns dels meus articles, de l’exposició que li dedicà l’Acadèmia de Belles Arts i, sobretot, de l’obtenció del Premi Sant Joan pel seu llibre testimonial i polèmic “De l’art i de l’artista. Dietari (1982-1991)”, que causà el desconcert en algun membre del jurat per la gosadia dels seus judicis, sempre rotunds, implacables i lúcids; llibre, per cert, pòstum, que ell no arribà a veure editat i que esperava amb la natural il.lusió. Després d’això, al cap d’un parell d’anys, se celebrà encara una altra exposició a la Caixa de Sabadell dedicada a “Jaume Pla, gravador”.

Cal afegir a aquesta ràpida repassada una referència als seus llibres de caràcter testimonial que completen el perfil polifacètic de l’artista, escrits precisament en la seva darrera etapa: “Famosos i oblidats”, 38 retrats de primera mà (1989), de Josep Carner a Pablo Picasso, i “Memòria escrita” (1991); a més, compten els seus articles monogràfics sobre artistes catalans a la “Revista de Catalunya” i el llibre sobre “Francesc Domingo”, editat per Ausa de Sabadell el 1992. A Sabadell, doncs, també hi ha bons amics de Jaume Pla.

“Excel.lí en la pràctica del gravat calcogràfic, però fou també un pintor notable, director d’edicions, crític d’art i Premi Sant Joan de 1995”

Comentaris
To Top