Les conseqüències del 9 de novembre (9N) són un conjunt de terratrèmols socials i polítics. El primer terratrèmol és que 2’3 milions de persones van votar el 9N. Sense seguretats jurídiques, sense cens, sense junta electoral ni reglament electoral, tot era una consulta “de costellada”, basada exclusivament en el voluntarisme. Però quan tanta gent s’apunta al voluntarisme, és que passa alguna cosa. Per molt que es digui, tanta gent votant el 9N no significa que Catalunya hagi de ser independent ja mateix. Però tampoc significa que l’independentisme català s’hagi estrellat definitivament. No hi ha “soufflé” independentista sinó una realitat duradora: un percentatge significatiu de la ciutadania de Catalunya no vol ser espanyola. Si rondem per molts racons de la Catalunya interior, la realitat que s’hi viu ja és post-autonòmica. Consideren que ja no tenen res a veure amb Espanya, i allà és un sentiment i una realitat molt majoritària. A l’entorn metropolità, la realitat és diferent. Però ningú pot menystenir que més de 60.000 persones votessin a Sabadell. Ni les històriques vagues de 1976 van moure tanta gent de Sabadell. El 9N sabadellenc és una fita històrica de primer nivell.
A la Catalunya de l’entorn metropolità l’independentisme és minoritari. I la clau de qualsevol futura independència de Catalunya resideix en aquesta zona, la més poblada de Catalunya. Joan Puigcercós, d’ERC, ha afirmat aquesta setmana que cal tenir un milió més d’independentistes. D’altra banda, cal tenir molt en compte que no hi ha una Catalunya militant contra l’independentisme. Mentre l’independentisme convoca constantment molta gent de forma activa (manifestacions, voluntaris, 9N, via catalana, etc.), la ciutadania contrària no està gens activa, per molt que ho intentin el PP, Ciutadans, etc. Només la gent que va fer de voluntària el 9N supera de llarg la gent que ha anat a qualsevol manifestació contrària a l’independentisme. I, afortunadament, no tenim la més mínima mostra que hi hagi un enfrontament real i perillós en aquesta qüestió entre la població catalana.
Aquesta setmana Mariano Rajoy ha provocat dos terratrèmols més. El primer ha consistit en dir-li a 2’3 milions de persones que no han fet res. Mai en la història de la democràcia el PP ha assolit aquest nombre de votants a cap comunitat autònoma: ni a Catalunya, ni a Andalusia ni a Madrid. De fet, la suma de vots de PP, Ciutadans i UpyD a les darreres eleccions europees va ser de 436.000 vots. A les eleccions generals, el PP a Catalunya mai ha arribat a 800.000 vots. I la suma de PP i Ciutadans a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2011 va ser de 747.000 vots. Rajoy, amb la seva posició contrària a reconèixer que Catalunya és una nació, deixant clar que l’única nació és Espanya, no fa més que alimentar l’independentisme.
El segon terratrèmol provocat per Rajoy és la querella penal contra Artur Mas i la vicepresidenta de la Generalitat, la militant d’Unió, Joana Ortega. Amb aquest fet, Rajoy converteix Mas en el Companys del segle XXI, posant-li en safata de plata la victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. De pas, en denunciar Joana Ortega, Rajoy obliga a Unió Democràtica a seguir l’estratègia d’Artur Mas. Les imatges d’Artur Mas anant a declarar als jutjats denunciat per la fiscalia li significaran molts vots. Perquè no és el mateix ser imputat per corrupció que per defensar que la ciutadania de Catalunya voti, pensi i s’expressi lliurement.
Amb molta probabilitat, tindrem eleccions autonòmiques abans de març de 2015. Mas oferirà a tothom una llista unitària sense polítics, formada per la societat civil, però liderada per ell. Qui es negui, es condemnarà a perdre vots. Qui accepti, es veurà sense diputats propis i sotmès a Artur Mas. Facin el que facin, la resta de partits surten perdent. El PP, volent-ho o sense voler, està contribuint més que ningú a la independència real de Catalunya. A més, el PP també ha salvat a Mas i a CiU quan gairebé estaven políticament morts.
“El PP també ha salvat Mas i CiU quan gairebé estaven políticament morts”
