Darrerement s’ha parlat força de Gaziel, en acomplir-se els cinquanta anys de la seva mort. Era el periodista i escriptor Agustí Calvet, nascut el 1887 a Sant Feliu de Guíxols però crescut i professionalitzat a Barcelona, que en els seus inicis com a corresponsal de premsa poc abans de la Primera Guerra adoptà el pseudònim de Gaziel tot recordant el mot que usaven els tractadistes medievals de Plató per designar el “dimoni” que Sòcrates identificava com la veu interior o consciència moral que dictava els seus actes.
Agustí Calvet havia fet estudis de Dret i es doctorà en Filosofia i Lletres a Barcelona, Madrid i al Col.legi de França de París, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i s’inicià en el periodisme el 1914 tot enviant cròniques a “La Veu de Catalunya”, on estrenà l’eufònic pseudònim amb el que se’l conegué. En esclatar la guerra, des de París envià reportatges sobre la nova situació a “La Vanguardia” que foren molt ben acollits; en retornar, exercí de director literari de l’editorial Seix i Barral i fou col.laborador de diaris i revistes com “El Sol” i “La Gaceta Literaria” de Madrid, i de “Mirador” i “La Revista” de Barcelona, i esdevingué director de “La Vanguardia” del 1920 al 1936. En esclatar la guerra civil s’exilià a París, on prengué contacte amb Francesc Cambó, i en retornar s’instal.là uns anys a Madrid, on creà i dirigí l’editorial Plus Ultra.
Home de lletres, escriuria després diversos llibres, entre els quals destaquen el dietari “Meditacions en el desert (1946-53)”, “Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols)”, diversos llibres de viatges i el llibre de memòries de joventut “Tots els camins duen a Roma”, entre altres. Precisament ara, en el cinquantenari de la seva mort, aquest darrer títol ha estat reeditat, alhora que se n’ha publicat un d’inèdit que ell havia deixat preparat: una antologia dels seus articles de “La Vanguardia” referits a la ciutat de Barcelona que porta per títol “La Barcelona de ayer. Estampas y crónicas (1919-1933)”, ara presentat en edició de Jordi Amat.
Gaziel s’havia fet molt popular des de la tribuna de “La Vanguardia”, diari al qual estaria molt vinculat abans de la guerra espanyola i en el que s’escrivia en castellà; era natural que dediqués molts dels seus escrits a la ciutat de Barcelona, ciutat ja cosmopolita a l’època però encara en fase de creixement i d’urbanització. Era la ciutat que habitarien també els personatges de novel.la de Josep Maria de Sagarra (“Vida privada”, 1932) o de Carles Soldevila (“Fanny”, 1929), autors que descriurien la decadència moral i econòmica de la burgesia barcelonina, com era també la ciutat alegre que glossaria Josep Maria Planes a “Nits de Barcelona” (1931). Enyorant-ne el record, Gaziel escollí 31 d’aquests articles des de Madrid, quan hi residia en la postguerra espanyola, però no arribà a editar-los; per això els rebem avui amb el perfum de l’evocació, ja que ens inviten a un viatge en el temps, en el que l’esperit crític conviu amb la nostàlgia.
Una idea constant és la de l’evolució urbanística i, d’entrada, es confronta la ciutat de 1919 amb la de 80 anys enrere que descrivia George Sand el 1838 de pas cap a Mallorca, i constata el creixement material i el desenvolupament moral fabulosos que ha experimentat; en altres ocasions, però, compara el recent urbanisme de Madrid en detriment del de Barcelona, víctima d’un desenfrenat individualisme, i critica l’”horrible i quartel.lera quadrícula de l’Eixample” on es troba la casa Milà, la Pedrera, que qualificarà de “cantera troglodítica”; també posarà en dubte els intents d’urbanitzar la plaça de Catalunya, víctima així mateix de l’individualisme pel que fa el seu entorn que porta a una anarquia arquitectònica lamentable…
Evocarà, per altra banda, coses entranyables com l’ombra dels til.lers de la Rambla de Catalunya, abans nua i exposada a la incleméncia solar; el cançoner barcelonès i els cuplets de Pilar Alonso — la cupletista de moda que jo mateix havia escoltat en disc de 78 revolucions! –; la franja de mar vista al tren de Sarrià des de les Tres Torres; l’evolució del costum burgès del passeig dominical: primer pels carrers Ample i Ferran, després pel Passeig de Gràcia i la Diagonal, ara per Pedralbes i en cotxe; el tramvia patriarcal i tronat que pujava per un carrer Anglí mig desert, i que valia cinc cèntims; o els canvis en el tren de Sarrià quan corria per la superfície del carrer Balmes fins ara que s’ha soterrat, i on s’hi trobà un tros de muralla…
Tema recurrent serà també el cost de l’Exposició Internacional de 1929, tancada amb un dèficit exorbitant: “una malversació imponent” i un deute de 15 milions a pagar en 34 anys, però que en canvi li suscita l’elogi a tots els qui hi han treballat, al poble de Catalunya que ho ha fet possible amb el seu esforç. No falten altres anotacions més o menys melangioses com ara la segregació de Sarrià, que passa de ser poble a un barri de la gran ciutat; les reflexions en un matí assolellat de novembre o la transformació de la ciutat en un matí de pluja; o la denúncia per la manca d’un gran diari en català….
Llums i ombres d’una gran ciutat en marxa a la que ens transporta la màgia de la paraula de Gaziel.
“Llums i ombres de Barcelona, una gran ciutat en marxa a la que ens transporta la màgia de la paraula de Gaziel”
