Opinió

Viure poèticament

La creació plàstica i la literària s’han donat la mà nombroses vegades al llarg dels segles, i sens dubte continuaran fent-ho. Les relacions entre la poesia i la pintura, sobretot, es perden en el temps, probablement ja des d’abans de la frase “la poesia és pintura que parla i la pintura poesia muda” de Simònides de Ceos, possible origen al seu torn del cèlebre “ut pictura poesis” d’Horaci. Per cenyir-nos al segle passat i al nostre país, n’hi haurà prou de recordar una iniciativa singular i no sempre prou tinguda en compte, com va ser Les Edicions de la Rosa Vera que el gravador Jaume Pla va dur a terme entre els anys 1945 i 1975, per a les quals un bon nombre d’artistes feren obres originals, després complementades per textos d’escriptors que s’hi inspiraven. D’altra banda, hi ha determinats poetes, com J.V. Foix, Joan Brossa o Pere Gimferrer, entre d’altres, que s’han prestat especialment a aquest diàleg de correspondències. De fet, el llibre “Onze Nadals i un cap d’any” de Foix neix del fet d’haver aplegat els poemes que l’autor va estar enviant al llarg del temps a amics i coneguts, i que anaven acompanyats cada vegada d’un dibuix d’algun artista afí al seu univers.

Doncs bé: és precisament per les festes nadalenques que a Sabadell es produeix una iniciativa similar, en aquest cas a partir d’un poema ja existent que un artista il·lustra per a l’ocasió. En efecte, tot just en començar aquest segle el sabadellenc Joan Rios iniciava una col·lecció de nadales il·lustrades, i ho feia amb un dibuix de Josep Maria Subirachs per al “Prec de Nadal” de Salvador Espriu. A partir d’aquí, el llistat ha estat enormement suggestiu: des de Verdaguer vist per Guinovart fins a Llull interpretat per Tàpies, sense oblidar la singular combinació local que suposa “Enyor de Nadal” de Pere Quart acompanyat d’un àngel molt estilitzat d’Agustí Puig. Ara, en plenes vigílies de festes, tindrem el catorzè lliurament d’aquestes edicions, que es presentarà el proper dissabte dia 20 a l’Acadèmia Catòlica: en aquest cas, es tracta d’un fragment del poema “Pel camí dels mesos” de Joan Vinyoli il·lustrat amb un oli de Josep M. Fontanet. Evidentment, la tria del poeta té molt a veure amb la celebració del centenari del seu naixement; la del pintor, en el fet que ja s’havia inspirat en poemes del mateix autor per als quadres que va presentar a l’exposició col·lectiva “Cridats per Vinyoli”, a Begur -i potser pel més anecdòtic d’estar vinculat a Santa Coloma de Farners, com també ho havia estat el poeta.
En el cas del poema ara rescatat, es tracta d’uns versos que tancaven un pròleg en prosa del 1956, escrit justament per a les Edicions de la Rosa Vera abans citades, per encàrrec doncs del gravador Jaume Pla. En aquest pròleg hi trobem una de les reflexions fonamentals de Joan Vinyoli sobre el seu paper com a poeta: “Entre ser poeta o simplement viure hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant”. Tant el text en prosa com els fragments en vers tenen encara uns ressons romàntics que més endavant Vinyoli anirà depurant. En el cas concret dels versos, el poeta, enmig de referències al Nadal, hi va repetint la tornada “es perden els meus passos en la neu”, qui sap si evocant de lluny el caminant solitari protagonista dels lieder d’Un viatge d’hivern de Schubert. Escrits en un moment de trànsit entre una espiritualitat profunda i una crisi religiosa, Vinyoli hi expressa el misteri del Nadal en el to greu i alhora sobri que li era propi i que li va atorgar una de les veus més personals i rotundes del país. Poeta complex però planer, torturat però també revestit d’una lucidesa serena, i amic com també era dels pintors i la pintura, Vinyoli ens convida ara a viure poèticament aquest Nadal en companyia de Josep M. Fontanet, per tal que dues arts complementàries guiïn els nostres passos en la neu.

“Vinyoli ens convida ara a viure poèticament aquest Nadal en companyia de Josep M. Fontanet”

Comentaris
To Top