Ara que s’acosten les festes nadalenques també s’acosta la fi d’aquest any 14, que ha estat ple de commemoracions i de fets inèdits no exempts de tensions i d’expectatives, fins al punt d’arribar a una certa saturació, a un cert cansament que ens demana uns dies de pau i treva.
Començava l’any 14 amb un toc d’entusiasme, perquè es commemoraven els cent anys de l’inici de la Gran Guerra i els vint-i-cinc de la caiguda del mur que partia la ciutat de Berlín en dues fraccions oposades. Foren dos fets de gran significació per a Europa però que a nosaltres, als nostres països, ens quedaven lluny i, per tant, aquestes commemoracions no ens atenyien plenament; és així que no hem viscut el caliu creat a ciutats com Londres, París o Berlín.
Tampoc no hem viscut centenaris d’autors famosos com ha estat el cas dels sud-americans Octavio Paz, Julio Cortázar o Adolfo Bioy Casares, tres figures preeminents de la literatura contemporània; o, per no moure’ns d’aquelles terres, el de l’obertura del Canal de Panamà, que permeté la comunicació entre els dos oceans.
El que sí ens concernia eren els tres-cents anys del fets de 1714 o els cent de la creació de la Mancomunitat, primer intent d’autonomia de Catalunya, però val a dir que tampoc no ho hem sabut aprofitar com es mereixia, i les nostres commemoracions han estat dèbils i poc entusiastes. Però heus aquí que ens despertaren d’aquesta letargia un seguit de fets de la nostra vida comunitària que es desplegaren de sobte a partir de la segona meitat de l’any i a un ritme trepidant que es manté fins ara mateix.
Hem assistit des d’aleshores a esdeveniments insòlits, tot vorejant l’astorament, que començaren a l’estiu amb l’abdicació del Rei i culminaren amb la confessió de Jordi Pujol sobre la seva herència en terres d’Andorra. Tot això acompanyat d’un seguit de dimissions i renúncies de diferents personatges, que segueixen avui dia amb llistes d’imputats i empresonats: allò que fins fa poc era una bassa d’oli s’ha transformat en una tempesta que ha arrossegat des de cantants famoses a alguna ministra i amenaça algun banquer, tot amb descrèdit d’alguns partits i d’algunes partides fins ara intocables. I tot plegat sobre el teló de fons del fantasma de l’ebola, la malaltia incontrolable a les mateixes portes de casa.
Pels catalans ha estat un fet cabdal, en canvi, la convocatòria de la Festa Major del 9-N, en la que s’havia de decidir el futur polític de Catalunya i que ha conegut etapes controvertides com convocatòria, prohibició, celebració virtual, amenaces judicials, amb uns resultats discutits però reveladors: sembla que, de moment, un terç de la població estaria d’acord amb una possible declaració d’independència. Allò que pel govern central ha estat un fracàs i per gran part de la societat catalana un exitàs, ha estat fruit, sens dubte, d’un repte emocional més que no pas racional, però ha esdevingut un índex explícit de la necessitat de canvi en tots els ordres, cosa que ha de repercutir en el futur immediat del país. Un futur que s’haurà de moure entre l’amenaça d’una querella que ni els mateixos fiscals veuen del tot clara, i un projecte per a una candidatura unitària que permetés una solució definitiva per a l’any 2016; tot afegint-hi, a més, els resultats incerts de les dues votacions previstes per a l’any que ve: les municipals a la primavera, i les generals a la tardor.
Un joc com aquest d’estira i afluixa, d’il.lusió i de frustració, l’il.lustra molt bé des del terreny científic el cas de la nau Rosetta que, després d’un viatge de deu anys i de recòrrer 6.550 milions de quilòmetres — unes xifres astronòmiques de veritat!–, ha dipositat la sonda Philae sobre l’astre 67P, un astre certament petit de 4 quilòmetres de llargada; després del gran èxit, però, resulta que ha caigut en una zona d’ombra i s’ha quedat sense bateries i, doncs, sense poder transmetre les dades que se n’esperaven.
Salvant totes les distàncies, que sòn, naturalment, astronòmiques, es pot dir una cosa semblant del Passeig de Sabadell, llargament esperat. Després d’anys i panys d’obres i de projectes, ens donen el Passeig per inaugurat i ens trobem amb una vulgar plaça dura en la qual res no convida a passejar perquè, a sobre, hi passen els autobusos. La promesa dels additaments previstos, com la pèrgola multicolor o la làmina d’aigua, difícilment ho arreglaran perquè el problema és de sòl, de repartiment d’espais, d’àrees d’esbarjo…De moment, la pista de gel que hi han posat aquests dies n’és la metàfora perfecta: un espai acotat, tan fred com dur, propens a les patinades…
Oi que, després d’un any com aquest, ens mereixem descansar una mica…?
“La pista de gel que han posat aquests dies al Passeig és la metàfora perfecta: un espai acotat, tan fred com dur, propens a les patinades..”
