El passat 9 de desembre, Sabadell va patir una ventada espectacular, com fa anys que no es vivia a la ciutat. El resultat dins de la ciutat va ser prou espectacular, amb uns 500 arbres afectats pel vent (molts d’ells arrencats de terra). Tot i així, 500 arbres no són massa arbres dins del total d’arbrat local. Només al Parc Catalunya ja n’hi ha 5.000. Però les pitjors conseqüències han estat al rodal de Sabadell i, en particular, al Bosc de Can Deu. Aquest bosc ha perdut 40.000 arbres, gairebé el 80% del total. També la circulació de trens de Rodalies entre Sabadell i Terrassa va patir una llarguíssima interrupció, de diverses hores. I força zones de la ciutat van viure talls de fluïd elèctric.
La primera reflexió que podem fer d’una ventada com aquesta és que som una societat mal preparada. Si a Sabadell -i a Catalunya- patíssim tornados com als EUA o tifons com els països del Carib o d’Àsia, el desastre podria ser enorme, inclús més que a altres zones del món. Aquí tenim vents de 100 kms/h i ja ens passa de tot: cauen arbres a tort i a dret, tallant vies de tren, carreteres i electricitat. I les solucions triguen hores en arribar i, en alguns casos, fins i tot dies. Moltes persones es van trobar sense cap solució de transport alternatiu al tren entre Sabadell i Terrassa. Ningú informava ni tampoc apareixien autobusos muntats per Renfe. Dissortadament ja és massa habitual que els problemes de transport ferroviari tinguin solucions tardanes i, sovint, mal plantejades.
Amb l’electricitat ens passa el mateix. Tothom recorda els problemes que van generar a terres gironines les nevades de març de 2010 o els talls d’electricitat a Barcelona d’estius passats. La realitat és que les infraestructures de transport d’electricitat no tenen suficients inversions. Per a xarxes importants, de connexió amb França, sí que hi ha diners. Però la inversió al territori és mínima en comparació amb altres països, deixant una xarxa elèctrica insuficient i en estat precari.
Una altra reflexió que provoca la passada ventada és el paper que la societat humana té per empitjorar i amplificar alguns problemes metereològics. És sabut que moltes riuades i inundacions són conseqüència d’obstacles posats pels humans: ponts, preses, canalitzacions, congostos, etc. Passa exactament el mateix quan es construeix a espais fluvials: carrers inundats a cada tempesta o catàstrofes com la del camping de Biescas, al 1996, amb 87 persones mortes perquè algú va construir un camping just al lloc per on havia de passar una riera.
I, curiosament, la societat humana és la principal responsable de la caiguda d’arbres a Can Deu i al Rodal. Durant molts anys hem plantat pins blancs arreu. Creixen ràpid i donen bon rendiment de fusta per fer paper i combustible. Així, en pocs anys, podem dir que hem reforestat zones cremades o de conreus abandonats. I acabem explicant que així evitem l’erosió, que dificultem els incendis, etc. Però la realitat és que hem posat un arbre perillós: crema més que les alzines i els roures, no deixa créixer el sotabosc, i és particularment sensible al vent. De fet, ens hem oblidat dels pins pinyers, de les alzines i dels roures, que són els arbres més útils contra l’erosió i els incendis, apostant pel més fàcil, el pi blanc.
El Bosc de Can Deu és un bosc modern, com el de la Salut, artificial i creat pels humans, per cobrir zones de conreus abandonats o directament sense arbres, tallats molts anys enrere. I és que potser a Sabadell ens trèiem la mala consciència de carregar-nos boscos autòctons purs com el de Can Feu inventant-nos nous boscos a Can Deu i a la Salut.
Ara, la natura ens ha donat una lliçó i ens ha estalviat la feina de treure un bosc inadequat. Caldrà veure, però, si el repoblament es fa com cal, deixant de banda el pi blanc i recuperant els arbres propis del nostre territori. Ser ecologista i defensor del medi natural no és oposar-se a tallar cap arbre, sinó recuperar els paisatges forestals que ens són propis
“Caldrà veure si el repoblament es fa com cal, deixant de banda el pi blanc i recuperant els arbres propis del nostre territori”
