La millor expressió de l’extensió metropolitana de Barcelona és l’àmbit de l’ATM, o Autoritat del Transport Metropolità (de Blanes al Vendrell i de Vic, Manresa i Igualada fins el mar). Aplega tot el “vuit català”, o anella ferroviària, i hi suma les extensions ferroviàries cap a Osona, Bages i Anoia. Molts estudis de mobilitat certifiquen aquesta àmbit com un gran espai de relacions de mobilitat. L’ATM és una autoritat que governa diverses companyies de transport: Ferrocarrils, Metro, Bus, però no realitza cap gestió de forma directa. És una autoritat de clar contingut metropolità, però governada per la Generalitat i té estructura de consoci amb la presència d’algunes entitats locals, principalment, l’Ajuntament de Barcelona.
Al costat de l’ATM, l’AMB, o Àrea Metropolità de Barcelona, que aplega 36 municipis al voltant de Barcelona (3,2 milions d’habitants), és un àmbit reduït i mal definit, com es demostra tant pel fet que parteix el Vallès fins integrar Barberà, fins una vorera de Sabadell i, per contra, inclou municipis isolats a la muntanya, cas de Begues, tot deixant de banda Mollet o Martorell. L’AMB és com una gran mancomunat dels municipis de la continuïtat urbana de Barcelona que serveix per gestionar la ciutat extensa. L’AMB és, sobretot, una estructura de poder que, tot i tenir sentit a l’entorn del Barcelonès, és errònia al Vallès quan pretén gestionar elements territorials que afecten plenament Sabadell, Rubí, Granollers,… i tants d’altres, en transport, polígons industrials, etc. Tampoc seria viable una possible entitat metropolitana que gestionés un espai semblant a l’actual ATM (amb més de la meitat de la província de Barcelona). Partiria de la suposada coherència de la dimensió territorial de la mobilitat, però faria inviable aplegar més de cinc milions d’habitants en un sol organisme i deixar la resta de Catalunya com a simple sobrant.
En la impossibilitat d’una gran àrea metropolitana i en l’absurd de l’AMB com a corona de Barcelona que ignora la dimensió real metropolitana, el Vallès queda partit i sense una administració adequada. I el Vallès és la major la concentració productiva del sud d’Europa.
L’àmbit de l’ATM tampoc no tindria sentit en el cas que prescindíssim de les comarques interiors (Osona, Bages, Anoia), aquelles que sovint s’han proposat formant una regió central. El disseny de l’extensió de la vegueria de Barcelona planteja una decisió que és política i no merament funcional. Aquesta no solament no pot arribar massa endins en la profunditat de país, sinó que tampoc no pot ser exagerada en extensió al llarg de la costa i el prelitoral. Cap a sud, el Penedès ha demanat no ser estripat entre Tarragona i Barcelona. Un Baix Penedès lligat a Tarragona i un d’Alt a Barcelona representen un esquarterament innecessari.
Hem d’entendre que les identitats territorials regionals del país han de ser espais amb un sentit econòmic. Són també llocs amb identitats socials i ambientals, però ho són en tant que espais econòmics. És el treball humà respecte de l’espai allò que ens defineix amb amplitud.
Aquests fets portarien a una definició raonable d’una Vegueria de Barcelona constituïda per 5 comarques: Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallès, exactament com Pau Vila ho definí en la divisió comarcal del 1932. Si el consens polític i social assumís que aquesta és la situació, es podria caminar en l’organització veguerial de Catalunya i en la substitució de les Diputacions. Però, per caminar no hi ha només problemes legals, ja que el primer obstacle és la por als conflictes locals. Però avui la situació és prou madura i es podria fer un pas endavant. Més concretament, l’Ajuntament de Barcelona podria contribuir a aquest objectiu i el premi podria ser poder organitzar un nucli de treball de la futura Vegueria de Barcelona amb els diputats de la nova Diputació que es constituirà en les eleccions del 2015.
Dins d’aquesta vegueria, o àmbit polític, hi subsistiria com a òrgan de gestió una AMB reformada i hi tindria també ple sentit un Vallès organitzat per integració dels seus dos consells comarcals, més alguns altres organismes i amb l’assignació de competències metropolitanes. Aquesta integració s’hauria de fer per una llei especifica.
Aquest marc permetria a Barcelona actuar a un conjunt d’escales: com a capital de Catalunya (7,5M), com a centre de l’àmbit funcional de la mobilitat (ATM, 5,6M), com a capital de la Vegueria o el seu espai regional i econòmic (4,7M), com a ciutat central del seu continu urbà (2,9M) i, finament, com a municipi (1,6M), però respectant i no confonent cada àmbit. Aquesta visió prioritza una lectura orgànica de Catalunya, en la qual cada regió o vegueria manté elements d’identitat (economia) i no se supedita tot a una jerarquia gravitatòria o funcional de ciutats lligades només per relacions de mobilitat. Aquestes relacions són l’expressió dels intercanvis, però no són pas una identitat de fons substantiva (productiva), la qual és diversa.
El país té necessitat de caminar en la construcció d’un marc institucional diferent, expressió de la nova voluntat de fer un país amb una economia més social. I en aquest projecte el debat territorial no es pot deixar aparcat, sinó que n’és una part del camí que conforma la representació de les identitats i sustenta els projecte
El Vallès és la major la concentració productiva del sud d’Europa.
