Avui viuen a Sabadell poc més de 200 persones amb la nacionalitat francesa. Dins del conjunt de 207.000 habitants de la ciutat, la gent francesa és només un 1 per 1.000 de la població. Però no sempre ha estat així. A Sabadell vàrem viure temps on possiblement entre el 25% i el 30% de la població era francesa de naixement.
A l’any 1553 Sabadell tenia entre 500 i 700 habitants. Poc anys després (al 1562) comencen les terribles guerres de religió a França, entre catòlics i protestants. La duresa de la situació provoca una important emigració de França (principalment d’Occitània) cap a Catalunya. La població francesa arribada a Sabadell durant aquells anys es podria dividir en tres tipus: treballadors qualificats, treballadors sense cap qualificació i membres del clergat. I avui, en ple segle XXI, podem comprovar com la immigració arribada d’altres països del món té una estructura semblant. Fins i tot ens arriben capellans estrangers perquè aquí ja no en surten prou dels seminaris. Als francesos arribats als segles XVI i XVII també els passaven coses semblants a les que viu la gent nouvinguda a la ciutat: capellans i obrers especialitzats tenien una vida més fàcil. Per contra, els treballadors sense qualificació patien fortes discriminacions.
D’entrada, podríem pensar que l’arribada de gent francesa a Catalunya i a la nostra ciutat seria motiu d’alegria i d’interès. Avui considerem França com un territori més culte i més educat que el nostre. Tot i així sovint apareix una visió més atàvicament crítica, com la dita “de gavatx i de porc no te’n fiïs fins que sigui mort”. Al Sabadell dels segles XVI i XVII érem xenòfobs: ens molestaven els francesos, acusant-los de bandolers, de bruixes, de lladres, de mandrosos, captaires i, inclús, d’espies al servei de França. Quan qui arriba de fora és pobre, generalment se li té por. I apareixen els termes despectius com “gavatx”. Després, al segle XIX, “valencià” fou un terme pejoratiu contra la persona nouvinguda. Abans de la guerra civil del 1936, l’immigrant espanyol era el “murciano”, també dit despectivament. I durant dècades hem escoltat el terme “xarnego”, amb el mateix toc despectiu.
Al 1592 Sabadell tenia 1.200 habitants, doblant la població en 40 anys. Els francesos eren tan nombrosos que l’Ajuntament de l’època (el Trentenari) va demanar que es prohibís als francesos participar al procés de la insaculació (sorteig per triar els membres de l’ajuntament) ni tenir oficis públics. Però a vegades les persones van molt per endavant d’institucions i convencions socials. En aquells anys el 25% dels nous matrimonis a Sabadell tenien un cònjuge francès, principalment homes. Aquesta dada ens indica que les noies sabadellenques no tenien massa manies en casar-se amb francesos. Així, iniciàvem una tradició nupcial sabadellenca: la d’unir-nos ràpidament entre comunitats, construint així una ciutat diversa i més rica. De fet, molts cognoms eren comuns atès que a la zona d’Occitània abundaven cognoms com els d’aquí: Duran, Serra, Font, Bonet, Creus, etc.
I van passar els anys i, cap a 1791 documents oficials de Sabadell parlaven de que només hi havia 3 “estrangers”: un italià i dos francesos. Aleshores, tothom era de Sabadell. Com ara ho som després de segles, dècades i anys amb gent arribant a la nostra ciutat.
Si Sabadell és una ciutat tan gran, diversa i força cohesionada socialment és per la gent que no ha deixat d’arribar en diverses onades. Abans que arribés ningú al segle XIX, per la revolució industrial, ja érem una suma particular fruit de tants francesos arribats aquí. I amb les onades del segle XIX, d’abans de la guerra civil, dels anys 50 i 60 del segle XX i amb les actuals arribades de persones nouvingudes, hem anat construint la ciutat. Avui tenim molt clar que les persones que provenen de gent arribada de França, del País Valencià, de Múrcia o d’Andalusia són 100% de Sabadell. I hauríem també de tenir-ho clar amb qui ha vingut fa poc i de més lluny: són també Sabadel
“A Sabadell vàrem viure temps on possiblement entre el 25% i el 30% de la població era francesa de naixement”
