Els drets humans universals són una categoria antropològica de les persones. No poden ser una opció perquè no n’hi ha una altra similar en valor, en dignitat i en excel·lència. Pot una societat determinada no reconèixer-los i actuar com si no existissin, o com si depenguessin de la sanció del poder legislatiu. Aquesta actitud serà legal, ja que legislada, però no justa. Com legals van ser els camps de concentració alemanys i soviètics, l’apartheid a Sud-àfrica o l’esclavitud durant segles. Cap autoritat pot donar-los o retirar-los legítimament, l’únic que pot fer és reconèixer-los en el seu ordenament jurídic o conculcar-los amb una legislació injusta, segregadora i excloent.
Aquests drets humans -polítics i socials- pertanyen a tots els éssers humans. No n’hi ha prou amb aquests o aquells per donar aparença de democràcia, sinó tots. Tot el més que poden fer els poders polítics és reconèixer-los, com es fa en les Cartes Magnes. No a les Atorgades. Però, encara que no ho fessin, com de fet succeeix en tants llocs del món, industrialitzats i empobrits, quan els conculquen, no cal esperar cap ordre alguna: cal arrebatar-los i exercir-los. És unànime la doctrina jurídica que, davant la tirania, l’opressió de les castes, dels militars o de les oligarquies financeres no només és lícit rebel·lar-se sinó que la resistència es converteix en un deure ètic. Sobretot quan pateixen els més febles.
Vivim alienats per la fal·làcia que les coses no són fins que les dicten els poders dominants. No cal esperar llei ni cap permís per exercir els drets fonamentals, com el dret a la vida, a la llibertat ia la recerca de felicitat. Amb tots els drets socials que d’aquestes premisses es deriven: el treball, la salut, la cultura, l’habitatge digne, la llibertat de pensament i expressió, la lliure associació, la diversitat i, en definitiva, la participació en els afers públics.
Deia José Saramago que cal inventar gent millor, que se sàpiga ciutadana, i no permetre que ningú ens enganyi. L’escriptor va denunciar la incompatibilitat entre l’actual globalització econòmica i els drets socials. I qualifica la primera com una nova forma de totalitarisme contra la qual cal rebel·lar-se. Com en el seu dia ens vam alçar contra els camps de concentració, els Auschwitz i els Gulag, contra l’esclavitud i la marginació, contra l’exclusió i l’explotació dels éssers humans pels poders dominants.
El problema central és el problema del poder. Abans era reconeixible; ara, no, perquè el poder efectiu el tenen les multinacionals i els poders financers que l’han arrabassat als polítics. I si abans els oprimits podien alçar-se contra els poders tirànics, fossin reis o militars, castes sacerdotals o oligarquies, avui se’ns ha anat de les mans en el difús però omnipotent magma de les corporacions economicofinanceres.
Silenciar els defectes no fa sinó potenciar les causes. Però no tot està perdut. És possible rebel·lar, perquè les derrotes, com les victòries, no són definitives. I Saramago proposava la revolució de la bondat activa que acceleri l’arribada de l’home i de la dona nous. Perquè avui, com mai abans, és possible la destrucció de la humanitat i del medi que la sustenta.
Aquest segle serà el dels drets humans perquè es decidirà el destí de la humanitat. I a aquesta rebel·lió i conquesta tots hi estem convocats perquè ens hi juguem la vida i la supervivència. Però només és admissible un viure amb dignitat com a expressió d’una societat en la qual prevalguin la llibertat, la justícia i l’ètica per sobre dels interessos i de la força.
Davant nostre s’alcen totes les possibilitats de llibertat, de justícia i de dignitat. Mirar cap enrere, amb ira o amb nostàlgia, només ens convertirà en estàtues de sal que po les pluges desfarien. I a aquestes les necessitem per abeurar bestiar i per regar els solcs que esperen les noves llavors d’un alba més justa i solidària per a tothom. No sols per ser reconeguts com a persones, sinó pel fet de ser-ho per naturalesa.
“El poder efectiu el tenen les multinacionals i els poders financers que l’han arrabassat als polítics”
