En la ja densa filmografia de Woody Allen (44 films dirigits per ell, si no m’he descomptat) s’hi poden rastrejar algunes constants que van apareixent de tant en tant. Sens dubte, la relació de parella, que culminava amb l’eminent “Annie Hall” de 1977, però també temes com la dialèctica, o la pugna, entre la raó i el sentiment, entre el racional i l’irracional, entre la realitat i la màgia.
Aquesta contraposició la podem resseguir des de “Stardust Memories” (1980) i la subsegüent etapa amb Mia Farrow, a “La comèdia sexual d’una nit d’estiu”, a “La maledicció de l’escorpí de jade” o a “Scoop”, entre altres, i és la que retrobem ara en la seva darrera pel.lícula “Màgia a la llum de la lluna”, estrenada recentment; en aquesta ocasió el tema es dóna per partida doble, entre un mag famós, capaç de fer desaparèixer un elefant, i una mèdium jove i bonica, capaç de fer parlar un mort.
Per altra banda, Allen ens ha passejat generosament pels indrets europeus més celebrats, de París o Roma, i fins i tot per Barcelona. Però en la seva obra anterior, “Blue Jasmine”, havia tornat a Amèrica i ens havia ofert el perfil d’una dona que, si rica i descentrada, esdevenia desolada del tot: era un retrat greu, perfilat amb la mestria d’un bon coneixedor de la psicologia femenina. Deixant aquesta gravetat, ara retorna als paisatges vistosos del Mediterrani i ens porta als perfils sinuosos de la Costa Blava i de Provença i, com succeïa a “Midnight in París”, ens transporta a èpoques passades i suposadament felices com la dels anys vint del segle passat.
Heus aquí el panorama que se’ns ofereix: amb una ambientació perfecta (la part perfeccionista d’Allen no és gens menyspreable), la relació del mag i la mèdium envoltats d’uns personatges pintorescos i agradables, des d’un psiquiatre amic a una tia excèntrica encarnats per uns secundaris molt eficients, i emmarcats tots per un paisatge lluminós. El mag famós ha estat convidat per un col.lega per veure si pot esbrinar l’autenticitat dels dots de la jove mèdium; és un home madur, descregut i escèptic i difícilment pot acceptar que hi hagi res més enllà de l’experiència immediata, lector de Nietzsche com és. La mèdium és una jove encantadora que viatja amb la mare i es transporta amb facilitat al més enllà per fer parlar els morts a cops sobre la taula: el xoc és inevitable, i la pel.lícula es torna tot d’una discursiva, posant en perill el seu ritme expositiu.
Mentrestant sabem que ell té una promesa que s’ha quedat a casa, i ella festeja amb el fill de l’amfitriona que l’hostatja, un hereu ric que li canta caçonetes al so d’un ukelele. Estem veient una comèdia romàntica, hereva de la comèdia americana clàssica dels bons temps, i ja endevinem com acabarà: la nòvia d’ell està molt lluny, i el nòvio d’ella queda més aviat ridícul; aleshores el què interessa és saber com arribaran al retrobament final. Hi ha dues escenes cabdals a la pel.lícula; una, tornant els dos protagonistes de visitar la tia benvolguda els enxampa una tormenta i es refugien en un observatori abandonat, on quan la pluja para obren la cúpula i miren la lluna i les estrelles resplandents: és la màgia a la llum de la lluna, hi ha un cel serè dessprés de la tormenta.
L’altra escena clau és més colpidora: la tia estimada que l’havia cuidat d’infant sofreix un greu accident de circulació i és portada a l’hospital. Ell, l’home escèptic i autosuficient queda ensorrat i, en contra dels seus principis, demana (a qui?) que se salvi i fins i tot es posa a resar; a la tia l’operen i la salven, i aleshores el mag descregut reacciona en contra de la seva reacció, un moment de debilitat, i proclama el seu escepticisme en un possible miracle, tot reivindicant la seva fe en la medicina. Aquí, Allen juga fort i arriba a les portes de la metafísica, però de seguida ho reverteix cap el món dels sentiments: quan a la fi els dos ja amics se separaran per tornar cadascú a casa seva, el gran escèptic s’adona que està perdudament enamorat de la jove presumpte mèdium i quan, desolat, es refugia a casa de la tia, aquella emiteix el repic característic de les seves sessions — un toc vol dir sí – i es presenta davant del que ara és el seu amor.
Comèdia americana, dèiem, que Allen posa al dia, en la millor tradició del gènere: Mitchell Leisen, Preston Sturges i tants d’altres, i que confirma la seva tesi ja exposada en altres ocasions, la del triomf de l’amor, de la fantasia, de la il.lusió enfront de la mera raó. No és, certament, una pel.lícula major com l’anterior “Blue Jasmine”, però es veu amb delectança portats per la seva màgia: el mag Woody Allen transforma qualsevol material en un film admirable, ja sigui per la via sentimental, ja sigui per la via de l’enginy. Per això, els seus admiradors esperem la seva vinguda anual, que ens salva de la vulgaritat de l’entorn i de la que impera en el cinema d’avui dia.
“Woody Allen transforma qualsevol material en un film admirable, ja sigui per la via sentimental, ja sigui per la via de l’enginy”
