Després de l’exitosa pseudoconsulta del 9 de novembre de 2014, les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran el 27 de setembre d’enguany. El planteig per a aquestes eleccions és que siguin plebiscitàries, és a dir, que posin damunt la taula la independència de Catalunya en funció dels seus resultats.
Tot plegat succeeix en un context on el president Artur Mas ha guanyat dues vegades a ERC que, aparentment, sembla perdre en la lluita política per l’hegemonia entre l’independentisme. La primera victòria de Mas es va produir el 9N. Quan el Tribunal Constitucional va prohibir la llei de consultes i la consulta convocada per al 9N, ERC hauria d’haver-se plantat i exigir la continuïtat i validesa tant de la pròpia consulta acordada com de la llei de consultes. Se sap que ERC va proposar a Mas entrar al govern i posar-hi consellers disposats a assumir la persecució judicial espanyola per tirar endavant amb el 9N inicialment acordat. Inclús una munió de personal de la Generalitat, d’ERC, estava disposada a assumir les conseqüències d’una inhabilitació per dur a terme el 9N original. Però ERC no es va plantar, i va acceptar el succedani proposat per Mas. Després, amb 2’3 milions de votants, la pseudoconsulta va ser un èxit, que Mas s’apunta, amb ERC a remolc.
Després del 9N, tot el nacionalisme català reclama eleccions al Parlament de Catalunya amb caràcter plebiscitari. Mas es treu de la màniga el truc d’una llista de país, sense partits, inclús amb ell a la cua de la llista, però sense dir què passaria després. Així descol·loca ERC, que entra en el joc de Mas i es posa a negociar un paquet que inclou, llistes, objectius posteriors a les eleccions, data de les eleccions, etc. I torna a guanyar Mas, que guanya nou mesos de marge, incloent l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. I ERC i la resta de l’independentisme es queden amb 9 mesos de retard respecte a les seves ambicions. Inclús Mas li fa a ERC un xantatge inacceptable quan reclama que a les eleccions municipals els pactes post-electorals siguin entre CiU i ERC. Mai s’havia vist un fet així, on un partit determina “a priori” les aliances que pot fer un altre partit. Amb aquest truc, Mas pretén assegurar el manteniment de força alcaldies que estaven en perill. I també posa en dificultat possibles pactes d’esquerres (amb PSC, ICV-EUiA i Guanyem) que acabarien amb governs de CiU.
Novament, ERC s’ha equivocat quan hauria d’haver-se plantat i reclamar immediatament eleccions plebiscitàries, sense condicions de cap tipus. De fet, l’única condició seria que amb un resultat majoritari de les forces independentistes el nou Parlament promouria la declaració unilateral d’independència (“DUI”) de forma relativament ràpida.
Per tant, mentre els mitjans de comunicació més afins a CiU i a Mas ens venen una victòria absoluta de Mas sobre ERC, la realitat és que Mas ha guanyat una partida contra l’independentisme, no pas contra ERC. De cara al 27 de setembre Mas i CiU tenen una pila de problemes per resoldre: els casos de corrupció (família Pujol, Palau, etc.) no surten de franc. També han de trencar o resoldre la relació amb Unió Democràtica, que es nega a l’independentisme. I convèncer l’independentisme que ho són de veritat. D’entrada, Mas proposa una nova consulta posterior a les eleccions. La proposta és una presa de pèl perquè ni el PP ni el PSOE l’acceptaran mai, raó per la que és impossible excepte que es faci contra la legalitat espanyola, és a dir, negant la validesa de la Constitució a territori català. I això CiU no s’atrevirà a fer-ho.
CiU no para de retrocedir a Catalunya. A les eleccions de 2010 CiU va treure 62 diputats, al 2012 només 50, i ara cap enquesta els dóna més de 40, rondant entre 32 i 40. Si hi afegim les sistemàtiques aixecades de camisa de Mas i CiU a l’independentisme, és molt possible que el 27 de setembre CiU s’estrelli. La ciutadania és més sàvia del que pensem i sap diferenciar entre qui és ideològicament honest i qui juga amb ella.
“ERC, aparentment, sembla perdre en la lluita política per l’hegemonia entre l’independentisme”
